La maledicció de la primera novel·la

De l’article de Josep Maria Huertas Claveria (Barcelona, 1939-2007) a l’Avui (10-III-2004) a propòsit de la mort de Carmen Laforet (Barcelona, 1921 - Majadahonda, 2004). Abans-d’ahir va ser el centenari del naixement d’aquesta escriptora que es va revelar als 23 anys com una promesa de la literatura al guanyar el primer Premi Nadal, el més prestigiós en la postguerra.

D’una manera gairebé unànime tothom que ha glossat la mort de l’escriptora Carmen Laforet ha parlat de la seva novel·la Nada, guanyadora del primer premi Nadal el gener del 1945. Molta gent relaciona automàticament Laforet i Nada, però difícilment esmentarien un altre dels seus llibres, tot i que amb La mujer nueva va guanyar, anys després, el premi Nacional de Literatura. Tinc la impressió que Laforet, com d’altres autors, va ser víctima del que alguns consideren la maledicció d’una bona primera novel·la. [...] D’autors i autores amb una primera gran novel·la que ha pesat sobre el seu futur n’hi ha uns quants, com ara Maria Barbal, amb Pedra de tartera [...] Ha publicat posteriorment obres estimables, com Mel i metzines o Carrer Bolívia, però sovint se l’esmenta només com l’autora de Pedra de tartera. [...] Pot succeir també amb un primer premi. Enric Massó va guanyar el primer premi Sant Jordi amb Viure no és fàcil l’any 1960, derrotant Mercè Rodoreda amb La plaça del Diamant, una d’aquestes decisions que el pas del temps indica que són errors notables del jurat. Massó i la seva novel·la van quedar com maleïts, i poca gent recorda l’autor i no diguem la novel·la [...] Segurament ajuda que es produeixi la maledicció una tendència habitual al reduccionisme. Fàcilment es relaciona tal o tal autor amb una sola obra i en el cas de la primera novel·la aquesta identificació es perllonga any rere any. Per descomptat, hi ha ocasions que tot això s’oblida amb el pas del temps, però en el cas de Carmen Laforet no va ser així. Fins i tot a l’hora de la mort ha estat pràcticament Nada l’únic llibre destacat, segurament perquè a més de primera novel·la era la millor. [...] Carme Riera, gran admiradora de Nada, la situava com una mostra esplèndida de narrativa de postguerra, escrita com a vivència, en els mateixos moments que els fets narrats podien estar passant. [...] En parlar de novel·les de postguerra fàcilment han sortit d’altres exemples, [...] però un observa una absència, per les dues raons que he anat esmentant: la maledicció que de vegades sol acompanyar una primera novel·la i la tendència al reduccionisme. L’absència és Els plàtans de Barcelona, un gran llibre de Víctor Mora. La sempre enyorada Montserrat Roig, amiga i veïna de Víctor Mora, se’m va queixar una vegada de com era d’injust que en parlar de les grans novel·les sobre Barcelona alguns crítics i historiadors de la literatura oblidessin sistemàticament Els plàtans de Barcelona. “Sembla que només sigui el guionista del Capitán Trueno ”, afegia. És evident que la immensa popularitat del personatge de còmic ha deixat de banda la qualitat d’algunes novel·les de Víctor Mora. [...] Montserrat Roig encara afegia una altra cosa: “Si l’hagués treta en castellà, no se n’oblidaria mai ningú”. És probablement una altra raó. Tanmateix, també va patir la maledicció d’una primera gran novel·la, en aquest cas amb l’ajut d’un capità de tebeo.