Un elefant a l’habitació (1)

L’intermitent i interminable lament sobre la salut del català ha tingut aquestes setmanes una revifada. Una enquesta de l’Ajuntament de Barcelona sobre usos lingüístics ha corroborat el greu retrocés que l’EULP del 2018 –tot i estar dissenyada, i ser llegida, per dissimular-lo– ja permetia endevinar. Davant el retrocés, fort i sostingut, tornen també les invocacions a la responsabilitat individual, el suat “depèn de tu”. Cada vegada s’hi afegeix més, però, una nova tonada: també depèn de les lleis i el Govern. Benvinguda sigui. I diumenge passat Ignasi Aragay ens plantejava un interessant dilema: independència o llengua. Per a Aragay, l’embat sobiranista hauria polititzat la llengua i atrinxerat contra ella els catalans espanyolistes (la gent que Quim Torra no inclou en “la gent”). El fort vincle independentisme-català reforçaria la seva contrapart, l’unionisme-castellà, i faria de les llengües armes llancívoles. Fa uns anys, per evitar-ho, el junquerisme va assajar una estratègia que Eduard Voltas el 2012 resumia així: “El catalanisme ha d’abraçar la llengua castellana”. Obviava que l’abraçada té un petit inconvenient: el clar i constant retrocés del català.

El diagnòstic tabú –el que defugen la majoria dels metges que s’apinyen al voltant de la llengua– és el que insinua que potser el problema és que el castellà no deixa al català l’espai imprescindible per viure. El que diu: és impossible que el català avanci socialment aquí si el castellà no retrocedeix socialment aquí. “Això que planteges és impossible i, per tant, val més que ni ho diguis”. D’acord, però llavors, si l’únic camí possible resulta intransitable, i el de les abraçades i les magarrufes ja sabem on du: ¿cal fer tants escarafalls cada cop que constatem un retrocés? Eludir i elidir el que, per cert que sigui, et deixa sense sortides clares és gairebé una obligació per als polítics. Com que no ho soc, faig un enèsim intent d’explicar el que –potser ofuscat però havent-hi reflexionat molt– veig evident. Aragay deia, amb raó, que per potenciar el català cal entendre’l com a punt de trobada. Ara bé, ¿se’n pot fer punt de trobada amb un elefant que ocupa tota l’habitació?

Ara mateix, mentre escric, el castellà està avançant socialment a Catalunya en detriment del català. Ara mateix, aquest dijous a les 11 del matí, en un pati d’escola de la Garrotxa s’està dirimint quin és aquest punt de trobada. El nen de fora parla en castellà a l’arrelat, i l’arrelat –per un procés inconscient que posa a la balança el poc català que sap l’altre i el molt castellà que sap ell– li contesta en castellà. Fa uns anys això no passava: l’arrelat sabia massa poc castellà, s’hi sentia massa incòmode, perquè l’instint comunicatiu pesés més que el de mantenir la llengua pròpia. La lliçó, complexa i antiintuïtiva, que es desprèn d’aquesta petita història és que l’avanç del castellà als patis d’escola de la Catalunya profunda que es dona ara mateix –els altres ja fa molt que s’han perdut– no el propicia tant el poc català que sap el de fora com el molt castellà que sap l’arrelat. Continuarem.