01/08/2023

El dia en què ningú ja no pregunta

En un dels nombrosos xats que comparteixo (de feina, d’exalumnes, d’amigues, de dinars que hem fet i que continuen actius amb bromes i notícies...) me n’assabento de la mort d’un jove per accident. Al xat hi ha l’enllaç de la notícia, perquè ha sortit per la televisió.

El jove és familiar directe d’uns bons amics, uns estimats amics del xat, i tots nosaltres, com podem, perquè no hi ha manera possible de fer-ho, els donem el condol. Els enviem abraçades, els diem que no hi ha paraules. No n’hi ha. Aquest jove era “fill”, i per tant hi ha uns pares fets miques. La frase no pot ser més exacta.

Cargando
No hay anuncios

Però, desgraciadament, la vida continua. Els amics hem interromput momentàniament allò que fèiem –bricolatge, escombrar, el que fos– però al cap d’una estona ho reprenem. Potser més lentament, potser movent el cap amb incredulitat encara. Exclamem, sincerament, del tot sincerament, que la vida és boja, que un dia hi ets i l’altre no. Però aviat ens n’oblidem. I al cap de les hores se’ns en va del cap. Fem una broma, la que sempre fem. El nostre anar a dormir és una altra dimensió temporal que la d’aquests que han perdut allò que més estimaven. Nosaltres mirem un vídeo, ens llevem de matinada a buscar llet. Per ells, el gest de posar-se un pijama, d’obrir la gira dels llençols deu ser una obscenitat i un despropòsit. Mirant imatges dels pares de Madeleine McCann, a la roda de premsa, jo sempre em preguntava com havia pogut aquella mare fer-se una cua. Pentinar-se? Buscar la goma?

Esmorzem, i ells, esclar, potser també. Però són dues maneres paral·leles de fer-ho tot. Hi ha un entumiment molt lògic quan tens la pèrdua més gran. Hi haurà un dia que ja ningú els preguntarà per això que han passat. I aquest és el dia –el dia en què tothom decreta, volent o sense voler, que ja s’ha de passar pàgina– que el mal “es desperta”, paorós.