19/08/2022

Cultura (Al)buferera

A la infantesa, anar a la platja era gairebé una petita aventura. Ens semblava un viatge mític ple d’incerteses, amb la promesa final d’un bany fresc a les aigües turqueses de la badia llunyana. Nosaltres –els que vivim a la Terra Oberta– no solíem parlar gaire de les terres humides i desconegudes de s’Albufera. Tan sols quan ens hi acostàvem o les havíem de travessar per anar a vorera de mar.

A l’inici del trajecte, els pares i padrins començaven a contar les seves històries. Que quan ells eren infants hi anaven amb un carro estirat per una bístia o que tan sols s’hi acostaven una vegada o dues a l’estiu. Però a nosaltres –els més petits– el que més ens atreia eren les velles històries de s’Albufera, que anys més tard vaig saber anomenar com a 'bufereres'.

Cargando
No hay anuncios

La colònia oblidada de Cas Fusteret. El pas pel camí d’Enmig i el guarda que cobrava per poder-hi passar. Els homes que havien desaparegut dins els llims dels canals i les síquies. Crims sense resoldre com el de Can Biscaí. Saques de contraban on s’amagaven tabac i calces per a les dones, transportades des de Gibraltar. A Son Carbonell i al Forcaret, els temuts Infernets on el dimoni clavava els ullals per vomitar flastomies i aigües sulfuroses... I de quan en Paco Rojas quasi hi va deixar el calçons i les orelles. La tan temuda Por de s’Albufera, la mítica au que feia esgarrifar els homes més peluts i valents. La que ens feia tapar les orelles era la detallada recepta per cuinar les saboroses rates de prat, senzillament no la podíem escoltar. Totes aquestes històries i d’altres ens feien badar ulls i orelles i ens possibilitaven viatjar a mons desconeguts i màgics. 

Els pares conreaven un hort i una vela dins el terme de Son Monget a Muro, al costat de la Font de Sant Joan. Nosaltres –el meu germà i jo– aleshores no teníem els braços i les mans prou forts per poder aidar en les feixugues tasques de sa marjal. I aprofitàvem per trescar sínies, síquies i camins fronterers a les terres desconegudes i pantanoses de s’Albufera, als paratges i aiguamolls de canyet, deien els vells. El que més ens agradava era agafar granotes i tortugues, quasi sempre amb les mans. De granots n’hi havia milers i milers, no s’acabaven mai. Els horabaixes de primavera els mascles feien el seu festeig raucant amb aquelles veus i gemecs profunds –rauc-rauoc– una i altra vegada. Sense saber de rellotges ni de temps marcats, començaven totes a l’hora, just quan el sol s’acostava al puig Tomir i fins ben entrat el crepuscle feien les seves danses i rituals d’aparellament. 

Cargando
No hay anuncios

Els anys de la infantesa feren la seva via i quasi sense adonar-me’n començaren a arribar els anys de les preguntes, de les sospites, sense importar gaire les respostes. Noms de carrers a sa Pobla de persones estranyes i llunyanes: carrer de l’enginyer Waring, carrer de Mister Green i carrer Bateman. Qui eren aquells homes i què feren per tal que un dia els representants a la Sala els consideressin mereixedors de tan alt honor i distinció? Sempre relacionats amb s’Albufera, tan propera i tan llunyana alhora. 

Ponts i obres hidràuliques que els ulls de l’adolescència miraven amb curiositat. Pont dels Anglesos, de ses Jonqueres Veres, el de Can Blau –construït a Londres, que fou arrossegat amb troncs de pi des del Port d’Alcúdia–, el camí de Can Vauma. Els més grans contaven que els anglesos havien vingut per treure els dos torrents fins a mar Gran. Però, qui els va manar feines? Per què ells i no uns altres? Quins interessos i necessitats hi tenien? Preguntes d’adolescent, curiositats que quedaren mig calçades als solcs de l’oblit. 

Cargando
No hay anuncios

Durant anys s’Albufera va descomparèixer de la meva vida, tenia altres curolles i prioritats. Afortunadament, anys més tard la vaig recuperar gràcies a un programa de ràdio. Avui anam a la mar, amb cotxes ràpids de vidres tancats i en creuar la Gran Albufera tant sols hi veiem canyes i joncs que tapen la vista, olors d’aigües putrefactes i estols de moscards. Els horabaixes ja no escoltam el festeig de les granotes, la màgia s’ha esvaït. Aquest és l’engany. A sota, entre el cel i la turba, hi ha el sufisme i misticisme de les canyes i els joncs, la necessitat que tenien els anglesos de predicar la paraula del seu Déu, el llegat patrimonial, la filosofia transmesa. Alguns en diuen el llegat de la cultura (Al)buferera. Per aquest motiu, i d’altres, el 1862 el batle Flor de sa Pobla va decidir comprar un rellotge de grans dimensions i col·locar-lo a la façana de l’Ajuntament. Els anglesos havien desembarcat, i a s’Albufera li calia saber l’hora de la modernitat. Les terres humides, els aiguamolls de sa Pobla, Muro i Alcúdia, l’antiga i mítica Al Buhaira, s’Albufera de Mallorca, ja eren terra de llegenda.

Pere Perelló és escriptor