Caníbals

Jeffrey Dahmer va matar disset homes i a més, a alguns d’ells, se’ls va menjar. Ara han fet una sèrie de televisió sobre el cas, com abans n’havien fet una pel·lícula. Tot plegat és un material que donaria pel morbo i la truculència més amarga i terrorífica, però que ens mans d’un gran guionista —Ryan Murphy— es converteix en un document corprenedor sobre la soledat, la marginació i la injustícia racial i de classe. La sèrie està agradant, l’estan veient arreu del planeta, però la polèmica no l’ha deixat de banda, en tant que es pot arribar a considerar que, amb la seva cruesa, amb el joc temporal que proposa a l’hora de recrear els crims i els càstigs, està fent un coqueteig estètic i frívol amb el dolor de les víctimes. Al meu parer, aquesta no és una crítica justa.

Murphy, que també ens havia relatat amb igual solvència l’assassinat de Gianni Versace —o, més aviat, la història del seu assassí—, torna a il·lustrar-nos a partir d’una tesi que fa que aquesta sèrie sigui més que entreteniment i misteri psicològic: il·lumina un món a partir del desastre, proposa una interpretació del per què un cas així va poder succeir davant dels nassos de tothom. Ras i curt: Dahmer era un noi blanc, ros, prou ben plantat, i la totalitat de les seves víctimes eren negres o de pell fosca. A més, totes les desaparicions —seduïa les víctimes i les portava a casa, també amb la pròpia padrina, amb qui va viure una llarga temporada abans de mudar-se a un barri marginal i negre— tenien lloc en el si de la comunitat homosexual, cosa que facilitava que ni la policia ni cap autoritat volguessin saber res del que passava a certs locals 'd’ambient', com se’n deia aleshores. Tot allò que fa referència als gais era volgudament ignorat, com una substància tòxica; tot el que els negres denunciaven que passava als seus barris era també passat per alt, com si es tingués coll avall que allà les coses es fan d’una altra manera, tota una cultura amb la qual la policia, o la justícia institucional, no vol tenir res a veure.

La història de Dahmer és la història d’una societat que ha decidit ignorar, marginar, crear cercles opacs dins els quals no entren la llum ni les ganes de comprendre, de sanejar i escoltar. El canibalisme de Dahmer és el de tota una societat que devora els individus amb qui no vol tenir cap relació: un cop crees marginals possibilites totes les formes de salvatgia, fins i tot les pitjors. Dahmer, a qui tampoc no es retrata com a cap malalt mental ni psicòpata colèric, no era res més que un solitari a qui la vida va privar de cap contacte profund i vertader: un noi estrany de qui la pròpia família sempre en va voler ignorar també les excentricitats i tendències afectives. El petit món de la família reprodueix els vicis de tot el conjunt social.

És aquesta sèrie realista fins a l’últim detall, la que serveix d’homenatge a unes víctimes a qui se’ns mostra que no s’ha volgut recordar, perquè fer-ho és posar en relleu la magnitud de l’error que es va cometre com a societat.

Melcior Comes és escriptor