El camí de tornar endavant

La convocatòria que m’ha arribat avui és una de la cinquantena que m’arriben cada any comminant-me a anar a un o altre teatre a veure una versió actualitzada d’una obra antiga. Shakespeare és, de molt, el més actualitzat, però, és clar, no l’únic, perquè aquests afanys teatrals seguen arreu arreu, quasi sempre amb bona intenció. Com sol passar, aquesta nova 'proposta' s’ha duit a terme amb l’objectiu de facilitar a l’espectador d’avui la comprensió d’un drama que, en la seva versió original, li resultaria feixuc, fins i tot incomprensible. Aleshores, l’adaptador/actualitzador, que també sol ser el director, esmotxa del que va escriure el clàssic tot allò que, al seu parer, avui ja no té vigència, i n'infla allò que en pot tenir. D’aquesta manera, el pobre clàssic –Èsquil, Sòfocles, Molière, Ibsen...– és obligat a desprendre’s de parts de la seva personalitat o a transformar dràsticament el seu llenguatge perquè vostè i un servidor puguem gaudir d’unes obres clàssiques que algú ens ha duit als nostres dies en format prêt-à-porter.

Mal fa continuar per aquesta senda si no reconeixem immediatament que aquestes operacions han donat obres d’art monumentals. Sense més demora, però, cal afegir també que els dramaturgs que han assolit aquestes meravelles són genialment escassos. I tenen una cosa en comú: fan el camí del passat al present sense deixar res per les voreres. Hi projecten, potser, més llum, destrien en l’obra qüestions i sentiments que l’època de l’autor no valorava o sobredimensionava, però sempre finalment sumen. L’espectador viurà el que hauria viscut abans i el que el present hi pot afegir. No és una tasca fàcil.

Mentrestant, res no perdrem anant nosaltres, simples espectadors, a cercar a través del temps l’obra i el seu autor. Si aquesta obra és realment mereixedora del nostre viatge als seus orígens, és a dir, si és veritablement un clàssic, farem un camí com el que Cavafis ensenya a Ulisses, el camí que li ha regalat Ítaca i que li ofereix, en si mateix, els més grans tresors.

Perquè es donin aquestes dues bones opcions, caldrà que la cultura guanyi la centralitat de la vida del país. I encara ens falta una bona tirada per aconseguir que aquesta necessitat sigui sentida pels nostres governants i les nostres institucions, però, sobretot, pel nostre poble.