25/07/2023

Per què han fet fora el ministre?

Pap Ndiaye ha estat un símbol de curta durada. Només catorze mesos ha resistit com a ministre de l’Educació Nacional a França. Símbol pel seu propi recorregut: provenia del món de l’acadèmia, és un historiador reconegut, un intel·lectual negre, progressista, especialista en la història social dels Estats Units i de les minories i havia denunciat, entre altres coses, la negació a França de la violència policial. Avui, al seu compte de Twitter es presenta senzillament com a “professor d’història” perquè és com se sent i com es defineix ell mateix. Haurà estat ben curt, el pas del professor d’universitat per la política!

Des del primer dia, el que representava li va valdre la simpatia de bona part de l’esquerra i l’hostilitat de la dreta. Els docents i les direccions escolars el van rebre força bé, després del conflicte permanent durant els cinc anys de Jean-Michel Blanquer. Però des del primer minut Marine Le Pen va parlar d’ell com d’un defensor de l'indigenisme, el racisme i el wokisme, acusant-lo de voler desconstruir la història de França. Després ha estat un ministre discret, sense massa protagonisme. Alguns diuen que li ha faltat saber moure’s en el terreny hostil i a cops descarnat de la política. Haurà estat un ministre aïllat i eclipsat des de fa mesos pel mateix president Macron, un president omnipresent arreu, també a l’escola. El símbol del ministre negre i antiracista va ser flor d’un dia. Pap Ndiaye no ha sabut defensar els seus programes ni un dels seus grans cavalls de batalla, com el pla en favor de la diversitat a les escoles, un pla de “mixité sociale” cada cop menys ambiciós. Va haver de prendre la paraula per dir que no imposaria l’uniforme per llei a les escoles quan la dona del president Macron va fer unes declaracions defensant-ho. No va agradar als del seu propi govern quan es va atrevir a parlar, tot just nomenat, de “les violències policials” a França. Les darreres setmanes ha estat silenciat durant els aldarulls arran de la mort del jove Nahel. Què n’hem d’aprendre, doncs, d’un ministre que ha acabat decebent els uns i els altres per la seva manca de lideratge? 

Cargando
No hay anuncios

Parem l’orella al seu comiat: "El temps de l’escola no és el temps de la informació contínua i de les xarxes socials, el temps trepidant de les reaccions epidèrmiques i les indignacions sobreactuades, el de les petites frases que s’aplaudeixen... Plantar cara al dictat de la instantaneïtat dels likes o els rebuigs és preservar un lloc per a la reflexió, el diàleg i la complexitat del món, preservar el temps de l’escola. Un temps per escoltar, per a la lectura pacient, per a la música dels alexandrins (...) És el temps de la força de la intel·ligència i el poder dels matisos. (...) L’escola ha de mantenir-se als antípodes del temps polític que vivim. El temps de la política m’ha estat estranger. Perquè justament el meu temps és el de l’escola. Senyors i senyores, vostès saben i comprenen que he servit l’educació nacional amb la meva sensibilitat, la meva història personal i els meus compromisos de sempre contra el racisme, l’antisemitisme i les discriminacions, contra les forces obscures i els mercaders de l’odi". 

Cargando
No hay anuncios

El ministre ha estat expulsat del govern per haver volgut marcar clarament, netament i amb rotunditat la diferència amb els corrents ideològics de la dreta i l’extrema dreta. Conscient d’aquesta ombra sinistra que es projecta sobre França i també sobre nosaltres, aquest ministre, quan visitava les escoles, deia als infants i als joves que un negre a França podia arribar a ministre, tot posant-se com a model. El fet que se’l faci plegar representa una victòria més de l’extrema dreta a França. Ho ha volgut remarcar en les seves emocionades paraules finals: "Els atacs que he rebut han estat des del primer minut ad hominem, contra la meva persona". Per a molts la decisió de fer-lo fora no té tanta relació amb el seu baix perfil polític com amb el fet que sempre ha estat fidel a si mateix i s’ha distanciat obertament de les idees i els plans educatius de l’extrema dreta. La gota que va fer vessar el got, sembla, va ser que gosés dir que una cadena de televisió és d’extrema dreta i protestés pel poder que tenen alguns per manipular l’opinió pública, i això en una França amb més cadenes de TV i ràdios privades que mai, propietat d’uns pocs multimilionaris que fan servir els seus mitjans per defensar interessos privats en detriment de la informació d'interès públic. No és una música desconeguda per a qui hagi vist el paperot de certes cadenes de televisió i ràdio privades a Espanya durant les últimes setmanes i mesos. 

Què n’hem d’aprendre? Que cal reconciliar els temps polítics i els escolars, costi el que costi. Les darreres paraules del professor d’història, del ministre expulsat, revelen que ha fracassat en política per tenir esperança en la força d’un altre temps molt més poderós que l’actual dictadura de la immediatesa: el temps de l’escola.