Xavier Lloveras: “Tant el cotxe com el piano t’obliguen a centrar la ment en més d’una cosa a la vegada”

Amb només tres anys, Xavier Lloveras ja demostrava una extraordinària destresa al volant quan el seu pare el portava a les pistes de karts. Avui, amb 16 anys, el pilot gironí és una de les grans promeses de l’automobilisme espanyol. Després d’haver acumulat nombrosos títols en les competicions estatals i internacionals de kàrting, aquest any ha debutat a la Fórmula 4, la categoria dels joves pilots que fan el salt als monoplaces. A dos curses d’acabar el Campionat d’Espanya de F-4, Lloveras ocupa el segon lloc de la classificació i és l’únic capaç de fer ombra al líder, l’holandès Richard Verschoor. A casa, al circuit de Barcelona-Catalunya, a Montmeló, Lloveras va viure fa dues setmanes una de les pitjors contrarietats que pot encaixar un pilot (no poder arrencar el cotxe a la línia de sortida), però també l’alegria més gran, la victòria.

A Montmeló vas passar en poques hores de l’infern al cel. Què va passar?

A la primera cursa, la del matí, quan em disposava a arrencar el motor, van activar-se els extintors, no en sabem encara el motiu, i per raons de seguretat no em van deixar sortir. Va ser molt frustrant perquè era segon a la graella de sortida i perquè corria a casa. En un primer moment em vaig quedar en estat de xoc i només pensava en els errors que podria cometre a la cursa de la tarda. Però de seguida em vaig refer i em vaig proposar donar-ho tot. I vaig guanyar. Va ser molt emocionant aquella victòria perquè hi havia la meva família i amics, perquè era al Circuit de Catalunya i perquè vaig guanyar el líder del campionat.

¿Aquesta victòria et dóna confiança per encarar les dues curses que queden del Campionat d’Espanya de F-4?

Sí. Em va apujar l’autoestima i encararé millor les curses de Madrid i de Jerez de la Frontera. És difícil prendre el lideratge a Verschoor, però sí que tinc a l’abast el títol de subcampió.

¿Un any al campionat de F-4 és suficient? ¿Penses en categories superiors?

A la F-4 ja ho he après tot, i el meu objectiu és passar, la temporada vinent, a la Fórmula 3 o la Fórmula Renault 2.0. El problema és que calen molts diners. Participar en un campionat pot costar entre 150.000 i 300.000 euros perquè, a més de tenir un bon cotxe, cal pagar l’equip que t’acompanya, els mecànics, els enginyers, la carpa, l’allotjament... Sense ajuts i patrocinadors és impossible.

En tens, d’ajuts?

Pocs. Aquesta temporada, alguna ajuda de la Federació Catalana d’Automobilisme. A més, he pogut participar al Campionat de F-4 del Nord-est d’Europa perquè necessitaven que hi participés un pilot espanyol i m’ho van posar fàcil econòmicament. Ara, però, per no veure’m obligat a abandonar aquest món i poder continuar en categories superiors, em caldria el suport d’algun patrocinador. M’agradaria que alguna empresa catalana apostés per mi. L’empresa pot recuperar en deduccions fiscals fins al 50% del que inverteix, però tot i així costa que es faci això aquí. En canvi, hi ha corredors finlandesos que tenen fins a 50 patrocinadors!

En alguna ocasió has lamentat que et sents discriminat per ser català.

Penso que pel fet de ser català et miren més amb lupa, en aquest esport i en d’altres. En el meu cas, els comissaris m’han penalitzat quan no ho havien d’haver fet. També he patit discriminació en aspectes protocol·laris, com en una cursa en què vaig quedar segon i, a l’hora de donar-me el trofeu, el representant de la Federació Espanyola d’Automobilisme va marxar i me’l va haver d’entregar una altra persona. Jo trauria l’estelada quan guanyo, però no m’atreveixo ni a treure la senyera, com sí que vaig fer a Montmeló, perquè em sentia a casa.

L’automobilisme et roba moltes hores, però no has deixat els estudis ni el piano. ¿No són dues activitats oposades, el piano i les curses?

No he tingut mai la temptació de deixar els estudis, tot i que em veig obligat a fer classes extra de repàs per compensar els dies que falto a classe. Pel que fa al piano, estic a quart curs de grau professional i m’exigeix molta dedicació, però ho faig molt de gust perquè m’ajuda a desconnectar. Sí que semblen coses molt diferents, el piano i els cotxes, però no ho són. Mentalment, t’obliguen a controlar més d’una cosa a la vegada. Amb el piano has de llegir la partitura i tocar. Al circuit, mires la pista i controles el volant.

¿A una velocitat de fins a 240 km per hora no has tingut cap moment de pànic?

Mai. Corro des dels tres anys. Conduir per a mi és com caminar.