19/11/2020

La joia Navàs / Fora de test

La joia Navàs

Tot i que el Procicat em doni permís, de dilluns a dijous no acostumo a sortir del meu municipi. Tan sols em desplaço, poc i a contracor, quan la feina ho requereix. La setmana passada, per exemple, vaig haver d’anar a Reus. De cop i volta el Baix Camp em va semblar més lluny que mai, tot i que hi havia tan poc trànsit que semblava una autopista de fa quaranta anys. Quan m’avançava un cotxe, que era molt de tant en tant, tenia la temptació de saludar-lo. Reus, entre places –Prim, Mercadal, Peixateries– té un aire senyorial, d’autoestima alta. La ciutat, a primera hora, tenia la cara neta i els aparadors lluïen com als carrers més selectes d’Estocolm. La zona de vianants té personalitat. Ha sabut combinar les franquícies de tot arreu amb les botigues, de joies i roba, amb molt d’estil. Quina diferència amb tantes altres capitals de comarca on sembla que les persianes avall s’encomanin pels carrers més cèntrics sense remei possible. El nostre rodatge –aquesta era la feina– era davant per davant de l’Ajuntament, a l’altra banda de la plaça, a la Casa Navàs. Ni hi havia estat mai, ni sabia que existia. Quin error, el meu, de no haver-hi anat abans. Joaquim Navàs, comerciant de teixits, va encarregar una casa-botiga singular, de tota una cantonada, sense límit de pressupost. A canvi, Domènech i Montaner li va tornar una joia modernista que, malgrat els danys que hi van causar els bombardejos de la Guerra Civil, quedarà pels segles dels segles. A poc a poc, quan puguem recuperar la mobilitat, i abans que ens deixin sortir de Catalunya, podríem anar fent llista dels cinquanta llocs desconeguts del nostre privilegiat país que hem de visitar abans de morir-nos, d’avorriment o d’ignorància. La Casa Navàs n’és un.

Cargando
No hay anuncios

Fora de test

Tant a Reus, com a París o Londres, ens passa el mateix. Mentre els bars i els centres comercials continuïn tancats, els que no som de la ciutat no sabem on fer un riu. Fins a l’enyorada normalitat d’abans del confinament, anaves a una ciutat que no era la teva i, quan tenies una necessitat, de seguida entraves a fer un cafè –o un suc o una aigua, segons l’hora– i sabies que, com a client, t’asseguraves fer ús del lavabo. Sovint per un euro i mig, t’alliberaves i continuaves fent la teva ruta per una població ignota. Ara, amb tot tancat i barrat, l’aventura és molt més arriscada. Per vergonya, no entraràs en una botiga, ni trucaràs a un domicili particular perquè et deixin fer un pipí. Quan ja no pots més, et queda un penúltim recurs: el dels pàrquings. Però no tots tenen lavabo obert al públic i, si has de demanar la clau i no tens el cotxe allà, també és un tràngol que només estàs disposat a passar quan la bufeta, de tan llisa, ja és un bola de billar. Un altre tema és –però això ja ho tocarem un altre dia– la falta d’higiene, l’absència de volandera, l’escassetat de paper i la bombeta trista dels lavabos dels pàrquings. Però tornem on érem. En el súmmum de la desesperació, als homes –com si fóssim nens– sempre ens quedarà un arbre d’un carrer secundari, un angle discret on anar a fer el gos... Si això ens passa als que, en principi, no tenim cap problema de salut, com ho han de viure els qui sí que tenen una patologia que els obliga a córrer. El “No puc esperar” dels malalts de Crohn i colitis ulcerosa ha provocat que JxCat, a l’Ajuntament de Barcelona, demani que es posin, ja, lavabos portàtils al carrer. Seria una bona mesura. Amb més de 15.000 persones mortes a Catalunya pel virus i amb la devastació econòmica que ens ve al damunt, plantar vàters públics potser no és la prioritat. Veient, però, les pixades fora de test del nostre govern en les últimes setmanes, urgiria que en posessin uns quants als rodals de Sant Jaume.