31/10/2020

Virar la nau

Sembla que el nostre món vagi contra les roques i ens hàgim de centrar en la nostra pròpia respiració, però és precisament quan la por i la decadència que comporta són tan visibles que té més sentit resistir per evitar les conseqüències socials a què condueix la indiferència per les coses nobles.

Travessem dies d’incertesa col·lectiva i estem sense carta de navegar, però almenys necessitarem una brúixola per evitar anar contra les roques. Virar el rumb del transatlàntic on vivim només es podrà fer a poc a poc, amb cada decisió personal i col·lectiva, que ens portarà a destruir o construir.

Cargando
No hay anuncios

Segona onada

La segona onada de la pandèmia arriba amb menys previsió de la desitjable i amb els que lluiten a primera línia cansats i amb menys recursos dels que necessiten. “Desgastats i saturats”, els treballadors sanitaris veuen al davant un “forat negre” i se senten incapaços de tornar a passar per una situació similar a la del primer confinament. L’increment de casos de covid obliga ja a ajornar alguns pacients per prioritzar els afectats per la pandèmia, i la pressió per intentar arribar a tot fa la sensació, en paraules d’una metge en un reportatge de Lara Bonilla a l’ARA, de “treure aigua d’un vaixell que s’enfonsa”. Les conseqüències sanitàries de la pandèmia s’acceleren amb més coneixements, però amb menys capacitat de resistència humana.

Cargando
No hay anuncios

La ràbia al carrer

A moltes ciutats europees i dels EUA hi ha hagut manifestacions negacionistes aprofitades per grups extremistes. La situació econòmica aprofundeix la ràbia, i la seva expressió es pot canalitzar violentament. A banda dels paranoics immersos en conxorxes d’estat o dels llibertaris contra la intervenció pública, hi ha un nucli de població jove a qui s’ha abandonat. Socialment no són una prioritat, tot i que l’Enquesta de Població Activa diu que la taxa d’ocupació juvenil (de 16 a 29 anys) ha caigut al 43,8% amb un descens interanual de 7,1 punts, i el 16,2% dels joves ni estudien ni treballen. Protestin o no, són joves als quals col·lectivament s’ha fallat amb les prioritats.

Cargando
No hay anuncios

El nen que treu bones notes

Aquesta setmana hem assistit també a l’insuportable desnonament d’uns nens que van marxar de casa, obligats pels mossos en compliment d’una denúncia, amb la motxilla de l’escola posada a l’esquena una nit de pandèmia amb toc de queda. El cas concret es va resoldre, però cal preguntar-nos si les prioritats socials estan ben definides i els nostres impostos ben gestionats. El nen que havia de sortir de casa argumentava que es volia quedar, que treu bones notes. Venia a dir que ell compleix la seva part del contracte social. Eren els adults els que no el complien i els que no el complim quan les prioritats polítiques són unes altres.

Cargando
No hay anuncios

Investigacions prospectives

La Guàrdia Civil i un jutge han tornat a fer una investigació prospectiva que la Fiscalia ha refredat de moment. Una operació amb nom d’homenatge a la División Azul i que és una perdigonada a l’independentisme. Estirant un fil dèbil o fins i tot ridícul, el dels deliris d’algú amb accés privilegiat a Carles Puigdemont durant l’octubre del 2017, la Guàrdia Civil vol arribar al finançament i al nucli del sanedrí que prenia decisions des de fora de Govern i a l’existència del qual es van enfrontar alguns consellers que van abandonar l’executiu. Actuant per elevació, alguna conjectura aconseguiran fer arribar als tribunals, però potser també algun tràfic d’infuències es detectarà.

Cargando
No hay anuncios

Crítica i autocrítica

Quan el desconcert és tan gran cal recórrer als clàssics, també els periodistes. Albert Camus va escriure un article titulat “Autocrítica” i publicat a Combat el 22 de novembre de 1944 en què repassava la feina del periodisme.

“Fem una mica d’autocrítica. L’ofici que consisteix en definir tots els dies davant de l’actualitat, les exigències del sentit comú i la simple honestedat mental no està exempt de perills. Al desitjar el millor, un es dedica a jutjar el pitjor i de vegades també el que està menys bé. En resum, es pot adoptar l’actitud sistemàtica del jutge, del professor de moral. No hi ha ni un pas des d’aquest ofici fins a la jactància o a la tonteria”.

L’actualitat és exigent i la frontera que separa la moral del moralisme és incerta. I de vegades passa que es travessa aquesta frontera per cansament o per oblit.

¿Com podem eludir aquest perill? Camus aposta per la ironia. Però malauradament no estem en temps d’ironies, sinó d’indignació. Si cadascú fa el que li toca virarem el vaixell que va contra les roques. Per part nostra, l’únic periodisme que té sentit és el “periodisme crític”. La resta és taquigrafia.