23/02/2018

24/2: Postcensura

EscriptorSI EN EL FRANQUISME hi havia censura, en el postfranquisme hi ha postcensura. En temps de Franco es van crear les Juntas Superiores de Censura en diversos àmbits, que exercien la censura prèvia i eliminaven amb el seu llapis vermell el que no s’havia de dir ni de publicar. Ara el director d’una fira d’art truca a una galerista per suggerir-li que retiri una obra artística que parla de l’existència de presos polítics a Espanya (i ella ho accepta, perquè vol tornar a la fira l’any vinent) i ens diu que ho fa per evitar polèmiques, per rebaixar la tensió i amb un respecte absolut per la llibertat d’expressió. I allà on hi havia una obra artística crítica després hi ha una paret buida. La censura era abans una cosa explícita, que tenia el seu propi ministeri. La postcensura és ara una cosa gasosa, on es barregen els tribunals i les amenaces, les insinuacions i les condemnes a presó. Per evitar polèmiques, com si l’art, la cultura i la vida no fossin inevitablement polèmiques, quan són lliures. La censura era una amputació de continguts. La postcensura és també una amputació, potser més petita, però amb anestèsia. De fet, potser el que és més específic de la postcensura -¿parenta de la postveritat?-és precisament l’anestèsia. I els funciona.