20/06/2020

El Suprem i la unitat del català

Diumenge passat al vespre va saltar als mitjans una notícia que confirmava la voluntat de la justícia espanyola d’acorralar i dividir el català. Un diari digital independentista la recollia així: “El Suprem obliga el País Valencià i Catalunya a comunicar-se exclusivament en castellà”. I, immediatament, aquest exemple de català emprenyat que és el nostre president se’n feia ressò en un tuit: “Acatar aquesta sentència seria acceptar una burla monstruosa i ignominiosa de la nostra llengua”. Ho seria, certament, si el mitjà que alimenta l’esperit de Torra fos rigorós i professional i la sentència del Suprem comportés, efectivament, aquesta obligació.

Alertat per un article de Rudolf Ortega a El País.cat, he fet l’esforç de llegir-la. D’entrada veig que confirma l’anul·lació per part del TSJCV d’alguns preceptes del govern valencià que, a parer del Suprem, matisen o alteren una norma estatal de rang superior: la LPAC. En l’àmbit concret de la llengua en què es comuniquen les comunitats, els preceptes anul·lats qüestionarien -sempre segons el Suprem- el que diu l’article 15.3 de la LPAC, que la sentència reafirma com a “regla única i suficient” en aquest àmbit. I què diu aquest article? Doncs estableix quan cal o no traduir al castellà els documents escrits en la llengua cooficial d’una comunitat, i deixa clar que no cal traduir-los quan surtin de l’àmbit de la comunitat si la llengua en què estan escrits és també cooficial a la comunitat on tinguin efectes.

Cargando
No hay anuncios

Arribats aquí i tenint en compte que, segons un recent informe de Plataforma per la Llengua, més de la meitat “dels habitants de Catalunya” creuen que català, mallorquí i valencià no són la mateixa llengua, ens podem preguntar: ¿ho creu també el Suprem? No tothom ho té clar. Arran de la sentència, Acció Cultural del País Valencià afirma que aquest alt tribunal “ataca la ciència”. I no falten els que branden la definició de valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. No caldria, n’hi ha prou amb la de la Real Academia: “ variedad del catalán que se habla en gran par te del antiguo reino de Valencia ”. De fet, en sentències del 2006 i el 2012 que rebutjaven ordres i recursos del govern valencià del PP, el Suprem va afirmar que un “importantísimo reconocimiento en el campo científico ” avala que català i valencià són la mateixa llengua. ¿Ha canviat de doctrina? No em consta. En una sentència sobre el valencià, ¿es podria estar referint al basc quan parla d’una llengua “ que es también cooficial en otra comunidad ”?

¿Vull dir amb tot això que el Suprem vetlla per la salut del català? De cap manera. Aquesta mateixa sentència -a molts altres nivells- és lesiva per a la llengua i deroga normes del govern de Ximo Puig que són vitals per garantir el seu futur. El que vull dir és que el Suprem no oblida que l’efecte s’aconsegueix millor quan el cuidado no es nota tant. I que això també val per als defensors del català: és sempre més eficaç l’acció ferma i tranquil·la que les reaccions exaltades i extemporànies.