Secret i atzar

EscriptoraUna amiga em diu: té, et regalo una frase. Diu que la va sentir i va pensar que m’agradaria i que potser en podria treure alguna cosa. La frase és de l’escriptor francès Frédéric Beigbeder, i sí, la meva amiga té raó, m’ha fet rumiar molt. Diu Beigbeder que en la nostra societat acabaran desapareixent el secret i l’atzar i, amb ells, la literatura. D’aquestes dues possibles desaparicions l’escriptor en culpa aquesta nova realitat que estan creant les xarxes socials, on tothom considera normal exhibir la vida privada i conèixer l’amor de la teva vida en un catàleg que et permet seleccionar aquella persona que s’adequa més a les teves exigències. Ni secret -tot a la vista, qui és reservat és que té alguna cosa dolenta a amagar-, ni atzar -s’han acabat les trobades casuals, les coneixences fortuïtes, els enamoraments insòlits.

De la frase de Beigbeder me n’he anat a pensar en aquesta pel·lícula, Perfectos desconocidos, de la qual tothom parla. Jo la vaig veure en la versió italiana, anterior a l’espanyola. Ja deveu saber de què va: un grup d’amics es proposen fer un sopar amb els mòbils damunt la taula, obligats a llegir en veu alta els missatges que reben i escoltar les trucades amb l’altaveu posat. Com era d’esperar, el sopar s’acaba com el rosari de l’aurora.

Quan veus la pel·lícula et preguntes com és que aquests personatges accedeixen a despullar-se d’aquesta manera. Doncs perquè -com diu Beigbeder- s’hi senten obligats. Si tothom està disposat a obrir el seu mòbil -la nova versió de la capsa dels secrets- i un s’hi nega és que té coses a amagar. Aquesta nova societat modelada per Facebook i Instagram considera que cal posar la nostra vida a l’aparador. Es més, molta gent fa coses, visita llocs i es reuneix amb gent sobretot per poder, després, presumir-ne a les xarxes.

No ens agraden els secrets; busquem transparència, demostració, ostentació. I per trobar parella, ja ningú no confia en l’atzar. Qui esperaria una trobada casual si pot triar a plaer i de manera immediata? Es tracta, doncs, d’anar eliminant a poc a poc tot el que fa olor de misteri o d’intimitat. Reconec que em desassosseguen, per exemple, les demostracions públiques d’amor a les xarxes, per a mi excessives. És com si la realitat hagués estat envaïda per aquesta mena de món paral·lel i virtual. Es coneixen a Tinder, es declaren l’amor a Facebook, es fan una foto i la pengen a Instagram. Sí, definitivament, ho veig poc literari.