Com pactar amb l'extrema dreta sense que es noti (gaire)
Hi ha dues tàctiques per dur a terme el lloable objectiu expressat en el títol: la barroera i la sofisticada. La barroera és la que segueixen el PP i molt principalment Ciutadans, que pretenen quedar-se la Comunitat i l'Ajuntament de Madrid. L'inconvenient és que només poden fer-ho de bracet amb Vox, soci imprescindible però incòmode perquè és d'extrema dreta: no com ells, que són del centre moderat constitucionalista liberal democràtic, o de l''extremo centro', per fer servir l'expressió irònica amb què alguns autors espanyols (Miguel Martínez, Íñigo F. Lomana) caricaturitzen aquests dos partits i els seus entorns mediàtics i intel·lectuals. Solució: fer entrar Vox per la porta de servei, com es va fer a Andalusia. Nou problema: fins i tot els de Vox són capaços de veure la jugada i no s'hi resignen. Si hi ha acord el volen amb unes bones fotos i un bon repartiment de càrrecs, que tothom ho sàpiga. No volen ser l'amant furtiu que només compareix per divertir el matrimoni de burgesos, volen un 'ménage à trois' sòlid, públic, notori i estable. "Jo no soc tonto", sembla que digui Abascal, com l'eslògan de l'anunci.
La tàctica sofisticada és la del PSOE, que pressiona Ciutadans perquè es desvinculi de tota entesa amb Vox i s'avingui a fer pactes amb els socialistes a tot arreu on això sigui possible. La primera distorsió que suposa acceptar Ciutadans com a soci és acabar de blanquejar aquesta formació, que també és d'extrema dreta (o de dreta extrema, o d'ultradreta, diguin-ne com vulguin) però que té tota una propaganda que aconsegueix fer-la passar per una opció centrista. La jugada del PSOE té sentit perquè d'aquesta manera s'evita tenir com a aliats els independentistes catalans i Podem: els primers estan massa enfortits, els segons massa debilitats i tots dos són enemics del sistema polític del 78, al qual el PSOE pretén donar encara corda i continuïtat. Ciutadans, per la seva banda, ha obtingut en aquest cicle electoral uns resultats que el deixen en terra de ningú (no lidera res), i això el pot fer fins a un cert punt mal·leable per recolzar-s'hi en el dia a dia. Obliden, però, que Ciutadans s'ha convertit en un projecte presidencialista, personalista, que ho fa tot verticalment a partir de la figura d'Albert Rivera, i que Albert Rivera està més desbocat que mai, en combat permanent contra tothom: contra Pedro Sánchez perquè no li perdonarà mai el fet que ell sí que li ha fet un 'sorpasso' (no fa tant de temps, el que era cridat a ser president era Rivera, i no Sánchez), contra Podem i els independentistes per ser demòcrates, i contra el PP i Vox per l'hegemonia de la ultradreta nacionalista.
Ja sabem que no passarà, però si Espanya vol tenir algun futur (i algun al·licient) com a projecte nacional, el primer que necessitaria és aïllar les forces autoritàries i nacionalistes (PP, Ciutadans i Vox) i començar a caminar políticament i institucionalment renunciant als seus plantejaments retrògrads i a les seves extorsions. Això sí que seria un canvi de cicle.