04/01/2018

Un enfrontament visceral

Contra el que es pugui pensar (o el que de vegades preferim pensar), no tot és bombo i bandúrria dins les files del nacionalisme espanyol. Allà també hi ha persones que pensen, que examinen la realitat i que la miren tan de cara com són capaços, tot i que molt rarament les seves anàlisis o reflexions van més enllà de determinats cercles més o menys restringits per acabar sortint a la llum pública.

És així, en veu baixa i amb la boca petita, com alguns han constatat el fort revés al nacionalisme espanyol el 21-D: el PP, partit de govern a Espanya per antonomàsia i pal de paller de l’espanyolisme, s’hi va estavellar sense pal·liatius, i el que s’ha intentat vendre com la victòria de Cs en realitat és un altre fracàs, que no passa de ser l’anècdota d’aquestes eleccions: el que es dirimia era el torcebraç entre el govern d’Espanya del 155 i l’independentisme català, i és obvi que el segon en va sortir indiscutiblement vencedor. Cs no deixen de ser uns que passaven per allà i que varen pescar dins aigües remogudes, però els seus resultats no serveixen per a res (no tenen amb qui formar govern), i cap analista internacional seriós els ha tingut en compte, més enllà de donar-ne constància. L’espanyolisme lúcid s’ha adonat d’això, ho sap i ho admet en privat, però naturalment la lucidesa s’atura molt abans d’arribar al discurs polític i mediàtic: ni el PP ni Cs, ni per descomptat cap dels mitjans que els fan costat, ni tan sols els empresaris que també els són afins, admetran mai que el que senzillament va passar és que varen perdre les eleccions.

Cargando
No hay anuncios

I no ho faran perquè, com bé va assenyalar dimarts el periodista John Carlin en una entrevista a Catalunya Ràdio, el quid de la qüestió, en el conflicte d’Espanya amb Catalunya, és finalment emocional i no només polític, ni tan sols econòmic. Carlin, com a bon britànic, ho comparava amb el cas de la reivindicació de l’espanyolitat de Gibraltar: en qüestions de sobirania nacional, a l’espanyolisme sempre li surt la víscera, i la víscera és enganxifosa i aviat ho empastifa tot. I suscita a l’altra banda la reacció contrària, evidentment.

Aquest espanyolisme que anomenem lúcid es pregunta ara (ara: ja diuen que val més tard que mai) si, en la comesa d’espanyolitzar Catalunya, no hauria estat més eficaç servir-se de la persuasió i la seducció en comptes de fiar-ho tot a la imposició, la repressió, la persecució i la por. Ja posats a preguntar-se coses, es podrien plantejar també si, a més d’espanyolitzar Catalunya, no els hauria convingut (no tan sols ara, sinó en diversos moments de la història) catalanitzar una mica Espanya, en el sentit d’obrir-se a realitats, llengües, cultures i imaginaris que lluny de destruir la identitat espanyola, no haurien fet res més que enriquir-la. Però, malauradament, tot indica que aquesta hipòtesi ja no podrem comprovar-la mai. Perquè el que impera, més enllà de tota mena d’anàlisis i consideracions, és la víscera, i ara ja és molt tard per desempallegar-se’n.