29/01/2020

Dignitat, i el seu contrari

Els cronistes no estan ni tan sols d’acord sobre si el Procés ja va acabar o no, però el que és segur és que el conflicte entre Catalunya i Espanya continua, i que ho fa principalment a les sales dels tribunals de qualsevol ordre i condició: ara és el Tribunal de Cuentas el que sorgeix per passar el rasclet als dirigents de l’1-O, com ja ho va fer amb Artur Mas, Irene Rigau i Joana Ortega pel 9-N. És la teoria del deu a zero, a la qual està abonat el nacionalisme espanyol: no n’hi ha prou de vèncer l’adversari, cal humiliar-lo. O, cosa que és el mateix, no n’hi prou de ficar-lo a la presó, cal a més desposseir-lo dels seus béns. Sembrar els seus camps de sal, convertir les seves terres en un erm, i totes aquestes porqueries èpiques tan del gust dels nacionalistes. Cal, en definitiva, cobrar-se venjança.

Davant de la infàmia de la venjança, existeix la força superior de la dignitat. La dignitat ha estat un dels valors més preuats del moviment civil català per les llibertats i per la independència, i per això sap greu quan es dilueix i es malbarata en bregues de partit, com està succeint en els darrers anys. L’endemà mateix que al Parlament s’arribés a un punt culminant d’aquest malbaratament (un dels punts culminants possibles, com a resultat de la política de terra cremada entre partits), Oriol Junqueras, Jordi Turull, Dolors Bassa, Raül Romeva, Josep Rull i Joaquim Forn van tornar a impartir, i també a la cambra catalana, una nova lliçó d’aquesta dignitat. Des del primer dia les preses i els presos polítics catalans n’han donat mostres més que eloqüents, d’aquesta dignitat, individualment o com a col·lectiu. Se’ls ha d’agrair que ho hagin fet i ho facin així, en benefici d’aquells que encara aspiren a una societat construïda sobre els valors republicans de la igualtat i la llibertat (la fraternitat potser ja seria demanar massa).

Cargando
No hay anuncios

Aquesta dignitat té el seu revers, que és qui no tan sols es comporta d’una manera indigna sinó que, a més, s’hi complau i hi reincideix. Abans que algú m’ho digui, de cap manera pretenc donar a entendre que no es pugui ser partidari de la unitat d’Espanya i ser, a la vegada, una persona digna. N'hi ha multitud d’exemples. Però no es compten, o no es fan notar, entre els dirigents d’aquesta opció política. La caiguda d’Albert Rivera i l’escalabrament del seu partit a les eleccions generals del 10-N no han fet que Ciutadans es mogui ni un mil·límetre de la seva manera ulcerosa i insuportable de fer espectacle, aprofitant-se de l'aparador que els proporcionen les institucions. Per part del PP català, cal mencionar la trista figura d’Alejandro “tenían bombas” Fernández, expert a fer palmas darrere de Lorena Roldán per intentar fer creure que la gent va armada i està a punt de matar-se pels carrers de Barcelona. Ells exigeixen disculpes a persones que estan injustament a la presó, com ja ha sentenciat fins i tot el TJUE. Nosaltres esperem les seves per haver contribuït a fer possible aquests empresonaments. Endavant, mai és tard.