Salut, educació i corrupció
Hi ha dos països als quals Washington presta una atenció preferent: el Brasil i Turquia. Els turcs, perquè encarnen a la perfecció el paper de potència regional frontissa en un barri del món on els Estats Units no van sobrats, precisament, d'aliats capaços de parlar amb tothom. Les trucades entre Obama i Erdogan són freqüents.
I la idea nord-americana del Brasil l'expressava Hillary Clinton sempre que podia: ningú està especialment impressionat per la mida de l'exèrcit brasiler, però sí per la fortalesa de la seva economia. Obama va ser rebut a Brasília el 2011, Dilma Rousseff va visitar la Casa Blanca el 2012, i a l'octubre la presidenta brasilera tornarà a Washington amb tots els honors: visita d'estat amb sopar d'estat.
O sigui que les protestes als carrers d'Istanbul i São Paulo no només no han passat per alt, sinó que han fet empassar saliva. Perquè Turquia i el Brasil són dues democràcies, en una de les quals governen els islamistes i a l'altra un partit d'esquerres, amb l'explícit nom de Partit dels Treballadors. Dos governs als extrems de la centralitat de Washington, i, justament per això, més llaminers de tenir-hi bones relacions.
Però això no els ha salvat de les protestes. I en haver coincidit en el temps, han conduït a una conclusió: el descontentament és global i s'encén amb una espurna local, sigui la construcció d'un centre comercial o la pujada de les tarifes del transport públic. No és ben bé nou -vegi's la vaga d'usuaris dels tramvies de Barcelona en els duríssims dies del 1951, sota la dictadura franquista-, ni tampoc els ve de nou als americans: a Nova York van haver d'enviar la policia a la matinada, fa un any i mig, a desallotjar els Occupy acampats a Zuccotti Park, a tocar de Wall Street.
Les protestes brasileres, que s'han carregat el tòpic de societat comprable amb futbol, ens estan deixant pancartes, algunes de directes ("Abaixa el bitllet de l'autobús i cobra-li a la FIFA"), altres de poètiques ("Brasil, quan em començaràs a estimar? Estic cansat d'aquest amor platònic"), totes elles resumides en aquest plantejament: com podem celebrar un Mundial el 2014 i uns Jocs Olímpics el 2016 quan el que ens amoïna és la salut, l'educació i la corrupció.
La protesta brasilera no pot semblar més raonable, i el triplet de salut, educació i corrupció, més universal. Sobretot ara que una immensa tisora mundial sobrevola l'estat del benestar sobre el qual descansa el pacte social, i ara que les apel·lacions als sacrificis confegeixen un contrast a voltes escandalós amb la continuació de segons quins business as usual de la banca, els paradisos fiscals, l'endogàmia política o les receptes de la troica .
El món ha arribat a un nou nivell d'autoconsciències, fins i tot de la complexitat de les solucions, i no espera miracles, però sí ser tingut en compte, i ja en té un tip de la falta de respostes, de manera que entre les pancartes d'aquests dies al Brasil n'hi havia unes més antisistema del que podria semblar: "Hem deixat Facebook".