22/11/2020

Sense retorn al passat

TRANSICIÓ. El llarg adeu de Trump s’ha convertit en la caricatura maldestra d’aquest interregne; d’aquesta llarga ressaca entre dos mons: un aferrat al poder que ha tingut i l’altre encara massa imprecís per anunciar-lo. Mentre els Estats Units estiren la incertesa, el vell ordre també fa recompte de danys. El comerç mundial caurà aquest any gairebé un 10%, segons acaba de publicar l’Organització Mundial del Comerç, i aquesta contracció serà més pronunciada a Europa i Nord-amèrica. La globalització està en transformació. En part per la pandèmia i la sobtada interrupció de les cadenes de valor globals que va provocar, però també per la consolidació d’un replegament que havia començat molt abans, amb la crisi econòmica.

Les velles potències s’aferren a un món defensiu mentre assisteixen, superades, a un desplaçament global del poder cap al Pacífic. L’ordre internacional sorgit després de la Segona Guerra Mundial conviu amb la força d’una Xina capaç de construir la seva pròpia institució financera internacional, el seu gran bloc comercial i una política d’influència global. Així s’entén l’últim moviment estratègic de Pequín per aconseguir un tractat d’associació regional que representarà el 29% del comerç mundial i el 30% de la població del planeta. Amb el Japó i Austràlia dins d’aquest tractat de lliure comerç, es demostra que ningú pot ni vol aïllar-se de la Xina, cosa que alimenta la teoria de “la gran transició” dels politòlegs que, des de fa una dècada, anuncien el moment que la Xina substituirà els Estats Units com la primera gran potència mundial.

Cargando
No hay anuncios

DEPENDÈNCIES. El món es rearma sense entendre que no hi ha retorn al passat. Fins i tot en el discurs de les potències globals cal imaginar un món que ja no s’explica en els termes clàssics del poder. Un món on “la seguretat és més humana que no pas política o militar”, com explica el politòleg Bertrand Badie. On la protecció d’uns depèn de la seguretat (sanitària, climàtica) dels altres. I, malgrat això, la despesa militar mundial va experimentar el 2019 l’increment més important en una dècada, amb els Estats Units, la Xina, l’Índia, Rússia i l’Aràbia Saudita acumulant més del 60% del que es gasta en armes al planeta.

¿Quin paper faran els exèrcits davant la conflictivitat social i les amenaces que arriben en forma de virus o de fenòmens meteorològics extrems, d’alteracions de les temperatures i de contaminacions ambientals? Són amenaces identificades fa temps però sacrificades per visions del món i doctrines de seguretat construïdes sobre una idea de poders clàssics i de suposades autoritats a partir de la competició infinita. Sobiranies del segle XIX per a un món interdependent. Fetitxismes disfressats d’interessos nacionals, com si encara fos possible encapsular realitats i aïllar-les de la resta del món.

Cargando
No hay anuncios

TRANSFORMACIÓ. Les causes principals de mort al planeta són socials. Més de 1.600 milions de persones (el 22% de la població mundial) viuen en zones de crisis prolongades, ja sigui per la sequera, la fam, els conflictes o els desplaçaments de població; zones amb sistemes de salut febles i sistemes de govern fràgils o fallits. Però el món continua basculant entre la militarització i l’enfortiment de les esferes d’influència comercials i polítiques. El pèndol ressuscita conflictes fronterers congelats durant anys, a Nagorno-Karabakh o al Sàhara, en un món que, segons Badie, està governat per la feblesa i no pas per la força; on ja no es pot aspirar a derrotes aclaparadores de l’enemic perquè tots depenem d’un equilibri i una hiperconnectivitat que és global. Per això la solidaritat ha de ser un principi de les relacions internacionals, com defensa Badie, perquè aquest és el món que ve: un món d’interessos col·lectius i béns comuns.