Un gol ràpid i esperar que s’esgoti el partit
El Vila-real domina però es queda sense opcions de remuntada als quatre minuts
Enviat especial a Vila-realUna aposta valenta però massa riscos en defensa. El Vila-real va fer mèrits per guanyar-se el respecte del món del futbol a les semifinals de la Copa del Rei però va quedar-se sense el premi de la final. El Barça en va tenir prou amb quatre minuts per desactivar el plantejament atrevit de l’equip de Marcelino, que en alguns moments (fins i tot quan anava per darrere en el marcador) va posar contra les cordes el conjunt blaugrana. Però un gol matiner de Neymar als quatre minuts i les dianes de Suárez i altre cop del brasiler al tram final van servir per sentenciar el pas del Barça a la final de Copa.
Com passa en tants partits amb gols matiners, la diana als quatre minuts de joc va acabar condicionant el que es va veure a la gespa del Madrigal. El Barça prometia anar a buscar el partit i el Vila-real assegurava que no es deixaria intimidar. És impossible saber què hauria passat sense aquella acció matinera, però el cas és que es va acabar veient un conjunt blaugrana especulatiu i un equip groguet excessivament accelerat per aconseguir l’empat.
Més intel·ligència que espectacle
Messi rebia a la banda dreta i feia una d’aquelles centrades enroscades, de les que cauen a plom al punt de penal, que no va desaprofitar Neymar. El brasiler tocava la pilota i la banqueta blaugrana esclatava d’alegria celebrant un gol que els deixava a un mil·límetre de la final.
Tothom es va tirar enrere i va cedir el protagonisme del partit al Vila-real, amb la sensació que la feina ja estava feta i que encara tindrien més opcions per ampliar l’avantatge. L’aposta va ser valenta fins que la insistència local va fer dubtar els homes de Luis Enrique, cap a la mitja hora de joc. I amb raó: el porter Ter Stegen havia intervingut més vegades que Messi, i Neymar i Suárez no havien tornat a aparèixer. Per acabar-ho de rematar, Busquets es lesionava per una entrada al turmell i Dos Santos ridiculitzava la defensa blaugrana amb una rematada a plaer a la banda dreta de l’atac. Un empat que feia molta justícia, tenint en compte la passivitat dels uns i el coratge dels altres.
El partit s’empatava i l’eliminatòria es comprometia, però el Barça no va perdre els nervis. No és l’estil d’aquest equip, que no té tanta possessió al mig del camp i que prefereix recórrer a altres opcions, com la puntada llarga per treure la pilota i superar línies de pressió. D’alguna manera, els blaugranes sabien que tenien prou coixí i que tard o d’hora els arribaria l’oportunitat de matar el partit. Va costar, però va acabar sent així.
El Vila-real no va tenir més remei que córrer encara riscos, avançar la defensa i encomanar-se a l’encert dels davanters. Però el que va passar va ser que Ter Stegen es va mostrar més segur que mai i que Pina es va autoexpulsar amb una entrada tan exagerada com innecessària al mig del camp.
Amb inferioritat ja no hi havia res a fer. Suárez va fer el segon en un contraatac i Neymar va tancar el marcador amb un cop de cap magistral. Sense brillar, però amb intel·ligència i controlant el tempo, el Barça va aconseguir el pas a la final de Copa.