22/05/2015

Raons per (no) anar a votar

L’Anna, de 52 anys i més de tres a l’atur, no anirà a votar diumenge. Tampoc ho farà en Pere, el seu marit, a l’atur des de fa dos anys i que ara sobreviu fent feinetes en l’economia submergida. Se sumen al nombrós grup de persones que seran protagonistes l’endemà de la celebració de les eleccions, ja que fins i tot les expectatives més optimistes situen la possible abstenció al voltant d’un 35%-40%.

No és fàcil analitzar les raons que fan que tantes persones no estiguin aparentment interessades a participar en allò que sens dubte determinarà les seves vides futures. Més d’un terç de la població es queda a casa a l’hora d’anar a votar, i la xifra encara és superior si parlem d’altres tipus de participació més compromesa: l’Idescat assenyala que només entorn d’un 15% de persones participen activament en associacions culturals, esportives, del tercer sector, sindicats o partits polítics.

Cargando
No hay anuncios

En el cas de la participació política la causa més assenyalada sol ser l’anomenada desafecció, partint de la hipòtesi que els partits s’han allunyat de la ciutadania a causa de les seves formes poc democràtiques i els casos de corrupció. Però hi ha un altre factor del qual no es parla i sobre el qual avui voldria posar una mica de llum: l’elevat índex d’atur i el seu impacte sobre la participació.

El conegut psicòleg Martin Seligman va comprovar que quan les persones havien viscut repetidament situacions doloroses de les quals no podien sortir per si mateixes, deixaven de lluitar i s’instal·laven en la desesperança. Això les conduïa a no ser capaces d’explorar altres possibilitats, i ni tan sols a poder escapar d’aquestes situacions quan la sortida i la probabilitat d’èxit estava davant d’elles.

Cargando
No hay anuncios

S’han analitzat algunes comunitats on l’atur és molt elevat, anotant durant mesos tots els esdeveniments de les vides dels seus integrants: morts, defuncions (incloent-hi suïcidis), dietes alimentàries, participació cultural, redaccions dels fills a l’escola, regals que es demanen als Reis o a Santa Claus (segons la cultura d’origen), etc. Tot per comprendre a fons quin és l’impacte de l’atur en les famílies afectades. I s’ha arribat a la conclusió que, a més dels efectes imaginables, com empobriment econòmic, augment de conflictes, increment de trastorns d’ansietat, desestructuració del temps quotidià, disminució de relacions socials, etc., un dels resultats més sorprenents és que la situació d’atur i desesperació no condueix a actituds revolucionàries ni agressives, sinó que, al contrari, les persones cauen en un estat d’apatia i resignació, sovint acompanyat de sentiments de culpa.

Si bé després de perdre la feina existeix una primera fase d’indignació i desesperació, les persones aviat s’instal·len en la desesperança profunda, sobretot quan l’atur és de llarga durada. I s’ha demostrat que això comporta una forta caiguda de la participació política, sindical i cultural, i que, en conseqüència, creix l’abstenció. Membres de la PAH expliquen que els sobta veure que les persones, quan estan a punt de perdre casa seva, no es mostren lluitadores ni impel·lides a l’acció per reclamar justícia, sinó que estan més aviat resignades, indefenses i, fins i tot, se senten culpables de no haver sabut o pogut superar la situació. Per això el seu primer repte és empoderar aquestes persones, fer-los veure que l’estructura socioeconòmica és la responsable de la seva situació, i aconseguir que prenguin les regnes de les seves vides per continuar lluitant. Tornar a creure en la força de la col·lectivitat, de la cooperació, és fonamental per assolir-ho.

Cargando
No hay anuncios

Per això serà difícil incrementar la participació mentre els índex d’atur i de precarietat laboral (que té pràcticament els mateixos efectes desincentivadors) siguin tan elevats, i només tindran èxit unes polítiques actives que treballin per l’empoderament i no aprofundeixin en la condició de victimització.

Hi ha, tanmateix, un factor per a l’esperança, i és que, fins i tot en el pitjor dels casos, trobem sempre al voltant d’un 10% de persones “indestructibles”. Persones que, malgrat tots els obstacles i cops que els dóna la vida, inclòs l’atur persistent i la pobresa que comporta, mantenen el seu esperit de lluita i les seves expectatives de futur intactes. Són aquesta “classe valenta” de què el diari ARA s’ha fet ressò en les darreres setmanes a l’espai d’opinió de cartes i missatges. I poden ser el motor per a tota la resta, participant, cooperant i construint una societat realment cohesionada.