28/05/2017

Raimon plega veles amb un recital històric

BarcelonaAmb tot el públic del Palau de la Música dret i emocionat després de cantar Diguem no!, Raimon, amb un somriure que transmetia molta felicitat, va dir: “Em fa certa cosa, però ho he de fer. Haig d’acabar com vaig començar”. I aleshores va interpretar Al vent. Anar al principi per tancar el final que Raimon ha administrat durant dotze concerts al Palau de la Música. “M’he quedat parat. Si arribo a saber que vindria tanta gent, potser no me’n vaig”, havia dit dues hores abans, just després de rebre una reproducció d’un vitrall del Palau de mans de Mariona Carulla, la presidenta del Palau de la Música.

Era un vespre de molta càrrega emocional, perquè no cada dia es pot ser testimoni del comiat d’una personalitat de la magnitud de Raimon, un referent fonamental de la cultura catalana, un home compromès amb una llengua amb la qual ha cantat a la lluita, a la resistència, a l’amor, als poetes del seu present i als poetes del nostre passat. Potser conscient del pes de les emocions, Raimon va esquitxar d’humor aquest adeu a 55 anys dalt de l’escenari. Per exemple, quan va anunciar que no volia fer-se pesat i que el recital constaria de “tres cançons i uns quants bisos”. Al final en van ser unes quantes més, esclar. La tria, va dir, tenia la voluntat de ser “un resum” del que ha anat fent al llarg de la seva vida com a cantant. I així va ser.

Cargando
No hay anuncios

Abans, però, el Cor Infantil de l’Orfeó Català va sortir a l’escenari, tots vestits de negre i amb mocadors o corbates vermelles, una complicitat cromàtica amb la indumentària habitual del cantautor de Xàtiva. El cor va cantar Jo vinc d’un silenci i D’un temps, d’un país, i la imatge era inequívoca: les paraules de Raimon segueixen ben vives, perquè les lluites han de ser constants.

Com en els onze concerts precedents, Raimon va estructurar el recital mirant de ser fidel a la seva història mitjançant blocs més temàtics que cronològics. Va començar amb peces del disc Rellotge d’emocions (2011), que va permetre que el Palau quedés amarat de les delicades i imaginatives maneres del quartet que l’ha acompanyat en aquesta dotzena d’adeus: Fernando Serena (contrabaix), Miquel Blasco (guitarra), Joan Urpinell (guitarra) i Pau Doménech (clarinet). És el Raimon que mirava de prop la nit que s’acosta i que en la consciència de la vellesa recorda els carrers de Xàtiva on parlava la llengua amb la qual ha cantat tota la vida. Novament per apaivagar la solemnitat, aquest cop de versos com “amb més passat que present”, va introduir Som dient: “Aproximadament fa dos o tres segles que la vaig escriure”. Som, interpretada amb veu sòlida, va obrir un segment amb No el coneixia de res i El País Basc, i el públic no va reprimir la primera gran ovació per acompanyar el vers “Gora Euskadi, diuen fort”.

Cargando
No hay anuncios

La rabiosa actualitat dels poetes

Els poetes van ocupar la part central del recital. Primer van venir Ausiàs March (Així com cell qui es veu prop de la mort i Si com lo taur ), Joan Roís de Corella (La balada de la garsa i l’esmerla ), Joan Timoneda (la jazzy Bella, de vós só enamorós ) i Anselm Turmeda (Elogi dels diners ; “un poema de finals del segle XIV però de rabiosa actualitat”). Bona prova del respecte de Raimon per l’ofici de cantar va ser quan va interrompre Si com lo taur. “Si no l’agafem al tempo adequat no funciona”, va dir. Els dubtes que poguessin sorgir sobre l’estat de forma de Raimon es van esvair tan bon punt va cantar La nit, i encara més quan va arribar el moment espriuà ( Indesinenter i Petita cançó de la teva mort ).

Cargando
No hay anuncios

Pletòric de veu als 76 anys, va exhibir caràcter i força, però també sensibilitat en les cançons de lluita, que van recollir grans ovacions, sobretot 18 de maig a La Villa, T’he conegut sempre igual i la versió en català d’Amanda, de Víctor Jara. En el crescendo emocional de la nit, Raimon va brillar encara més en les cançons d’amor, divertides i sentides dedicatòries al seu amor, l’Annalisa, a qui li ha escrit “ divertimentos conjugals” com Napolitana per a tu i prodigis com Com un puny, la cançó prèvia als bisos.

La intensitat, també gestual, amb què va enlairar Com un puny, es va multiplicar amb Veles e vents. “Ets el millor!”, va cridar un espectador. I certament va ser imbatible aquest Raimon del final que va respondre a cada ovació amb interpretacions inoblidables de tresors com He mirat aquest terra, Jo vinc d’un silenci, Diguem no! i Al vent.

Cargando
No hay anuncios

Raimon va plegar amb el Palau dret, agraït ell per la resposta del públic, i agraït el públic per haver viscut dues hores històriques. Raimon marxa honorant la seva història, la història d’un temps i d’un país.