08/11/2020

Comparar és odiós (i necessari)

BarcelonaMoltes vegades les comparacions són tan odioses que resulta obligatori fer-les. Perquè clamen tant al cel que no fer-hi menció es pràcticament fer-li el joc al culpable que la comparació sigui tan desgraciada. Ho dic pensant en les monarquies que regnen a Espanya i al Regne Unit, que si no fos que són mig parents, m’atreviria a dir que no són ni del mateix planeta.

Aquesta setmana, l’etern aspirant al tron britànic, Carles d’Anglaterra, ha concedit una entrevista a Vogue UK en què ha parlat sobre moda, una cosa que és evident que ell no domina gens ni mica, però a la qual es mostra proper perquè allà entenen que no poden acudir només als toros perquè és el que els agrada, sinó que cal fer cas de tot el que els envolta. “Soc una d’aquelles persones que odien llençar les coses. Per tant, prefereixo conservar les meves peces de vestir, fins i tot posar-los pegats si cal, abans que donar-les per perdudes. El problema és que a mesura que envelleixes el teu cos tendeix a canviar de forma i ja no és tan fàcil posar-te el que has guardat a l’armari”, explica el fill de la reina Elisabet II a la revista de moda.

Cargando
No hay anuncios

“Personalment no puc suportar cap desperdici, inclòs el d’aliments. Per això he estat parlant durant tant de temps sobre la necessitat d’apostar per una economia circular en lloc d’una lineal en la qual simplement es fabrica alguna cosa, es fa servir i després es llença. Una tragèdia, perquè amb això explotem en excés recursos naturals, que s’estan esgotant ràpidament”, conclou l’hereu, que ara es veu que podria convertir-se finalment en titular -porta en posició d’hereu directe del tron 66 anys, un rècord mundial- l’any que ve perquè la reina ja tindrà 95 anys i es veu que s’estaria plantejant jubilar-se.

Cargando
No hay anuncios

Llegit això de Carles, ja podem comparar. En primer lloc, estem davant d’un membre destacat d’una casa reial que concedeix entrevistes. Hip hip hooray! En segon, a través d’un popular mitjà de comunicació, ell parla directament al mainstream sobre un tema que potser la majoria dels lectors consideraran molest de sentir. És a dir, no practica el populisme... En tercer lloc, opina i s’inclina per una causa justa encara que no hi hagi consens polític al respecte. ¿S’imaginen que aquí els reis o derivats es mullessin en defensa d’alguna cosa normal com no contaminar? No, oi? No fos cas que algun negacionista del canvi climàtic s’enfadi, no? Vox, per exemple.

Cargando
No hay anuncios

I en quart lloc, i el més important, l’encara príncep de Gal·les pilota la fundació The Prince’s Foundation, que té un programa anomenat The Modern Artisan Project que ajuda joves creadors britànics a llançar col·leccions de moda que siguin rendibles econòmicament però sostenibles mediambientalment. ¿Els sona alguna cosa similar aquí? D’acord.

Però de tot això la pregunta que em ve al cap és si és possible que el futur rei Carles destini el seu regnat a la reconversió verda i/o la lluita contra el canvi climàtic. Quina vigència tindria de sobte la monarquia. ¿S’imaginen que a Espanya els reis destinessin els seus regnats a algun bé comú de qui els manté i no només a salvar la pròpia institució? ¿S’imaginen que la Corona espanyola no estigués en un naufragi social i ètic tan gran que permetés als seus dos màxims representants fer alguna cosa més enllà d’ actings destinats a dissimular les seves vergonyes?

Cargando
No hay anuncios

L’únic propòsit és salvar-se

Definitivament, quan no hi ha prou transparència per emetre judicis millors, les comparacions resulten una bona forma d’avaluar en quin punt ens trobem: si hem d’aplaudir o reclamar millores. Quan surten els monàrquics en massa a fer vídeos per enaltir el rei i todo lo bueno que ha hecho por España, però sense concretar cap exemple d’aquest todo, les comparacions són més útils que mai. Quan el rei dels últims quaranta anys té tres investigacions obertes per la Fiscalia Anticorrupció i la institució que ell va adaptar a la democràcia no diu ni mitja paraula, les comparacions també van molt bé. Van molt bé, però són odioses. Però no per a ells. Sobretot són odioses per als que ens quedem amb la pitjor part del xou.

Cargando
No hay anuncios

I sense abandonar la noble casa, publicava aquesta setmana una experta seguidora dels estilismes de la reina Letícia que la consort espanyola ha jubilat unes arracades de platí i diamants -dos de 2,44 quirats, dos d’1,22 i dos de 4,54, detallava- perquè van ser un regal del seu sogre Joan Carles quan es va casar. De fet, són les que va dur al seu propi casament. La periodista Núria Triburcio -que no en diu el preu però podem deduir que valen més del que guanyarà un generació Z en tota la seva vida laboral- analitza que la desaparició de les encegadores joies des de fa un any es deu al rebombori fiscal que afecta l’actual monarca del desert.

Ho analitza bé l’experta si tenim en compte que això ja va passar amb l’anell que l’actual rei Felip VI va regalar a Letícia per a la pedida. Publicava El Mundo que el va anar a recollir a la botiga de Suárez del passeig de Gràcia Iñaki Urdangarin, que la va pagar amb la llantiosa targeta de Noós i que després no li va cobrar a l’aleshores príncep. Al transcendir la història, l’anell -d’or blanc i diamants de tall baguette - no ha aparegut mai més en cap acte. Si seguim a aquest ritme, potser algun dia Letícia haurà d’acabar apareixent als besamanos amb collars de macarrons d’aquells que fan els nens a l’escola. Segur que aquella joia no tindrà cap pecat original. Perquè l’escola privada de les nenes, la paguem nosaltres. No?