12/07/2016

109 premis Nobel

En un assaig de Pascal Bruckner que els recomano, Le fanatisme de l’Apocalypse, publicat l’any 2011, s’apel·la a la “seducció del desastre” com a nou mecanisme per fomentar la docilitat de les masses postmodernes, convençudes de saber-ho tot perquè miren sèries a l’iPad i poden opinar anònimament -és a dir, impunement- a tot arreu. Però no tot és impunitat i ignorància. Vet aquí que una carta signada fa uns dies amb noms i cognoms per 109 premis Nobel, on es denuncia la improcedència de certes teories apocalíptiques relacionades amb els anomenats transgènics, va quedar pràcticament silenciada. És el món a l’inrevés. Que jo recordi, mai no s’havia arribat a un consens tan important i significatiu (aquí hi ha molts quilos de cervell de primera qualitat). Estem parlant, convé repetir-ho, de 109 premis Nobel de procedències geogràfiques, generacionals i ideològiques molt diverses. Denuncien que l’actitud de Greenpeace cap als transgènics, i de manera especial cap als projectes relacionats amb l’arròs daurat, resulta simplement irresponsable, en la mesura que compromet la subsistència de les generacions futures en moltes zones del planeta. Consideren que aquestes idees només es basen en referents emocionals i en dogmes pseudocientífics, i conviden els governs a deixar-les de banda i actuar de manera responsable. La carta acaba amb un interrogant que conté una expressió duríssima: crim contra la humanitat (no és una interpretació meva, no; hi posa literalment això: “crime against humanity”).

Cargando
No hay anuncios

Considerar que aquest document té raó només perquè està signat per 109 premis Nobel seria apel·lar a un fal·laç argument d’autoritat. No ho faré pas. Ara: ignorar-lo o menystenir-lo, com han fet molts mitjans de comunicació, és pitjor. Mostra descarnadament una societat que equipara o iguala les ocurrències publicades en un blog qualsevol amb aportacions científiques que tenen al darrere dècades de feina en equip. La cridòria aquí val tant com els arguments, i els numerets escènics pesen el mateix que tota una vida dedicada a la recerca. De fet, és del tot previsible que en l’edició digital d’aquest article algú repliqui que tots i cadascun d’aquests 109 premis Nobel són titelles de la multinacional Monsanto i, de passada, de la CIA, el Mossad o els Illuminati. Aquestes rucades se les han après dòcilment, com llorets domesticats. El nou analfabetisme funcional global es basa en l’absurda convicció que estar ben informats consisteix a portar la contrària a la racionalitat científica i fantasiejar, per sistema, amb obscures conspiracions i vistosos escenaris apocalíptics.

Tot plegat no és nou. L’any 1912, per exemple, amb l’enfonsament del Titanic, la idea de progrés va entrar en crisi a Europa i, de fet, va ser un dels desencadenants directes del monumental assaig d’Oswald Spengler La decadència d’Occident (el primer volum es va publicar el 1918). Si Spengler considera que Occident -entès com un conjunt de valors- declina, és perquè ha abandonat l’esperit fàustic, és a dir, l’aposta pel risc emancipador, en nom del coneixement i del progrés de la humanitat. Fa cent anys, Catalunya no va ser aliena a aquell debat. La Mancomunitat de Prat de la Riba volia ser una eina de construcció nacional basada justament en les potencialitats del progrés científic i tecnològic. Va fer una tasca que, tenint en compte el caràcter irrisori dels seus mitjans materials, resulta increïble. Avui, però, Prat ho tindria molt més difícil: el progrés científic s’associa més a l’accident de Fukushima que no pas a la curació de malalties que fins fa poc eren mortals. Fa 100 anys, dels processos de modernització se’n remarcava sobretot la part positiva; avui se’n subratlla sobretot -o només- la part negativa.

Cargando
No hay anuncios

Des de la perspectiva del liberalisme polític, és bo -de fet, és imprescindible- que existeixin persones i organitzacions que discrepin: constitueixen un bon contrapès per evitar abusos de tota mena (John Stuart Mill anava encara més enllà, i deia que li preocuparia molt una societat sense excèntrics...). Quin és el límit de tot plegat, però? L’acabem de presenciar aquests dies: menystenir -i en alguns casos, ocultar- la veu de 109 premis Nobel que gosen criticar la pressió d’una ONG com Greenpeace, la legitimitat política de la qual resulta força qüestionable. Jo no sé si l’arròs daurat pot resoldre o empitjorar problemes; estic convençut, en canvi, que paga la pena prendre en consideració la veu de 109 científics que han estat mereixedors del guardó més prestigiós del món. Fer el contrari em semblaria arrogant i pretensiós, a banda d’imprudent.