14/10/2016

La política de proximitat i la llunyania

La proximitat és un dels conceptes que més han rodolat aquests darrers temps en el món / llenguatge de la política. S’enquadra en la infructuosa dialèctica de vella política i política emergent. Hi ha conceptes que floreixen i que ja s’endevinen destinats a una llarga vida: el de felicitat, per exemple. Quan servidor era al·lot, no parlava ningú de la felicitat en aquesta Terra. Era un tresor reservat als que, en premi a tota una vida de virtut -o de pecat amb penediment de darrera hora-, accedien al cel. La felicitat consistia a contemplar Déu tota l’eternitat, un estat d’amenitat molt dubtosa. De sobte, els pensaments dels grans clàssics sobre la felicitat foren recuperats i reordenats, en precipitada síntesi, com una mena d’artefacte que ens produiria un plaer i una joia de viure ininterromputs. La nova versió de la felicitat finisecular era potser massa funcional, fins al punt que els més granats comprenguérem que no estava feta per a nosaltres, com el pilates o el tai-txi. Però s’ha mostrat sorprenentment alcalina.

La vida política va rebre, com un asteroide en plena cara, el concepte de proximitat, presentat solemnement al públic a les places de les ciutats el 15-M. Calia entendre-ho com una ofensiva a unes maneres de fer política encastellades en la impermeabilitat dels partits i en la consegüent desafecció del comú de la gent.

Cargando
No hay anuncios

La llunyania de la política respecte de les persones té molt a veure amb els gran vicis del temps. L’hermetisme de la “vella” política ha creat un cordó sanitari entorn de la majoria de polítics que els ha dotat d’un sentiment d’impunitat finalment assumit com a natural. D’altra manera no s’expliquen alguns comportaments d’alt risc, com els que ara mateix exposen els seus autors a la vergonya pública. (Alguns d’ells exigeixen que la policia els protegeixi contra els insults dels que s’acosten als jutjats per dir-los el que són.) En fi, la propagació de la corrupció i la seva implantació com a procediment habitual de fer política, en el cas del partit més gros, no hauria estat possible amb una estratègia que comprengués allò que intuïm que volen dir ara els que parlen de proximitat. Amb l’exercici del poder, n’hi ha que perden contacte amb la societat en general i acaben mantenint-lo tan sols amb els seus individus més verinosos.

En la “vella política”, la llunyania era el resultat d’un procés d’apropiació o de patrimonialització del poder. En un excés imprudent de presumpció d’innocència, hauríem pogut esperar que les noves generacions dels partits grossos, que també parlen de proximitat des que el concepte fou enarborat pels “emergents”, eludissin el seu pas envers l’encastellament i es mantinguessin prop de la gent del carrer. L’operació s’està coronant amb un fracàs eixordador. El suc que aquestes joves generacions espremen de l’“operació proximitat” només conté l’avorrida, recurrent declaració de la no participació personal en fets del passat. Un feia COU, l’altre encara havia de néixer quan... Amb aquesta estratègia de comunicació i altres es persegueix una complicitat generacional que escurçaria distàncies.

Cargando
No hay anuncios

Però, per què cal maniobrar per aconseguir la proximitat amb la gent? Ni un empleat de banc ni un llanterner senten aquesta necessitat: tant l’un com l’altre fan part d’una societat, o d’una classe social: d’un grup, en fi, respecte del qual no estan ni prop ni enfora. Són el grup, i aquest estat de coses és tan natural que ja ni es planteja la ubicació individual. La pertinença al grup no et crea problemes de proximitat o llunyania.

Ara bé, si quasi des de l’adolescència has pensat en la política com una professió, potser des del teu pas per la universitat ja t’aïlles en les joventuts d’un partit polític i hi treballes amb vista a aquesta professionalització. Acudiràs a reunions, trobades, seminaris, cursos d’estiu, participaràs en infinites activitats programades per formar-te en la ideologia i les manyes del partit. Si ets llest i trobes manera de fer les coses a gust dels teus superiors, mossatge inclòs, és ben possible que, en haver acabat la carrera -dret, sobretot-, ja hagis començat a fer camí per la política, amb dedicació parcial i ben aviat plena. I, sí, al cap de poc temps, reclamaràs aquesta proximitat perquè ja no pertanys al món de la gent normal i corrent. I t’hauràs saltat l’assignatura de la vida, en els coneixements de la qual la nova política manifesta uns dèficits espantosos. Arribarà l’hora en què ja no sabràs ni des d’on reclames més proximitat ni respecte de què.