07/08/2019

Plantareu enciams a la Gran Via

Vaig veure les fotografies i els mordaços comentaris que les acompanyaven a les xarxes socials. Un grup de turistes metropolitans carregant caixes de fruita i collint préssecs en unes visites que, a més, pagaven. Darrere d’allò, un concepte: fruiturisme. M’hi interesso i decideixo anar fins al pinyol del fruiturisme català: Aitona, al Segrià. I em rep l’alcaldessa d’Aitona, Rosa Pujol. M’han parlat de la seva empenta. Una empenta que la va portar fa vuit anys a veure un 'rebranding' viral on els altres només veien préssecs. El 2011, l’alcaldessa i la tinent d’alcalde (“naltres dos”, com diu Pujol) anaven "porta per porta a convèncer les mestresses i els pagesos que fessin de guies del flamant fruiturisme". Va costar, però ara “s’ha fet un rebombori que ningú no s’ho creia”, afirma amb satisfacció. "Del que es tractava en principi no és només de portar gent al poble –diu–, sinó de fer veure a la gent tot el cicle de la fruita. Que la pagesia existim tot i l’oblit”.

El primer fruiturisme, però, es va centrar en la floració. I per valorar la bellesa d’un mar de flors roses, qui millor que el cònsol del Japó. “Els vàrem convidar a veure la floració. I tots els cònsols japonesos ja han passat per Aitona”. I fascinats amb el 'hanami' del Segrià. I del cònsol japonès als 'camacus' barcelonins: “I de fora també, que el 17 tenim un autocar d’Olot”, puntualitza Pujol. Un invent que deixa estupefactes els aitonencs. “Un plató (caixa) de fruita va a 0,30 i el fruiturista paga 12 euros per fer la ruta i collir-la”, diu Pujol. I somriu. Ara sí: jugada mestra.

Cargando
No hay anuncios

Anem a les piscines municipals. Allà es fa la campanya per a la canalla: “Vine a menjar fruita a les piscines municipals!” Uns platons de 'paraguayos' (en català es diuen préssecs plans, però ningú no els anomena així) descansen a l’ombra. Per molt que siguis d’Aitona, ets sobretot nen, i va costar que deixessin de cridar dins l’aigua per menjar allò que rodeja a tones casa seva.

En acabat, anem als camps d’en Clement Agustí, pagès, i regidor.

Cargando
No hay anuncios

–Aquests arbres, de què són? –pregunto amb rigor periodístic.

–Platerines.

Cargando
No hay anuncios

–Mig plàtan, mig nectarina?

–No, home. És un híbrid entre 'paraguayo' i nectarina. Ai!

Cargando
No hay anuncios

Té el gust de préssec sense el vellut a la pell. O sigui, un 'paraguayo' amb la pell fina. La varietat de platerina té problemes estètics, tot i que és molt bona. Fa lleig i no es ven bé. Li pregunto (ai, l’urbanita saberut!) si per canviar de varietat ha d'arrencar l’arbre. “No, home, no. L’empelto amb una altra varietat i llestos”. Deu ser com baixar-li una app, a l’arbre, suposo.

“La característica principal que ha de tindre una fruita per vendre’s és que aguanti dies de transport”, assegura en Clement. Bona metàfora de la dictadura de la distribució al sector. El camió és, per dir-ho així, qui decideix el que mengem.

Cargando
No hay anuncios

Parlem del desencís. Parlem de la manca d’unitat per fixar bons preus. D’arrencar els arbres. Parlem de l’oblit administratiu i del país. “Acabareu plantant enciams a la Gran Via, si nosaltres desapareixem”, profetitza en Clement. Si el fruiturisme ens aporta consciència, ben bo que serà.