Santi Vidal, l'home que esperava un càrrec
BarcelonaSanti Vidal (Sant Sadurní d’Anoia, 1954) sempre havia sigut un jutge incòmode. Amb el procés, la seva implicació independentista el va allunyar de la magistratura i el va acostar a la política. El seu gest de redactar, sense que ningú l’hi demanés, una Constitució catalana va portar-lo a la inhabilitació, però també va fer que els partits polítics el cobegessin.
Va festejar tant amb ERC com amb CDC. Els republicans li havien ofert ser el número 2 a Barcelona, però l’oferta convergent el seduïa més: segons va insistir durant temps, sense que ningú al partit ho afirmés, esperava ser conseller de Justícia.
Va ser al departament, però com a empleat de Germà Gordó, i quan va tenir una segona oportunitat –amb la llista de Junts pel Sí– va quedar relegat a la llista d’ERC al Senat. Encara li quedaven aspiracions, que airejava en públic: ser president del Tribunal de Justícia de la Catalunya independent. Els seus l’hi perdonaven tot amb un “va a la seva” per la seva capacitat de generar il·lusió en els processistes. Ara, aquesta voluntat de generar il·lusió li ha passat factura política.