04/09/2020

L'okupació apunta al cor de la classe mitjana propietària

No cal explicar gaire el bombardeig que hem patit aquest estiu al voltant del "gran problema de l'okupació". Amb lacrimògens casos d'àvies assetjades per "okupes" a les escales de casa seva o el fantasma improbable d'aquells que al tornar de vacances es van trobar gent vivint a casa seva. Ja hi ha nombrosos articles que s'han dedicat a demostrar que és més probable ser desnonat –700.000 casos en l'última dècada, la majoria en propietats de bancs– que no que t'ocupin una casa –unes 15.000 denúncies anuals, la majoria de bancs, per cert.

La pregunta, per tant, és a què respon aquesta campanya mediàtica tan omnipresent, secundada pels principals partits de la dreta i fins i tot pel PSC. Les crides a endurir la legislació immediatament només s'entenen en el marc de la defensa dels interessos dels grans propietaris –bancs, promotores i fons d'inversió–, ja que l'última llei aprovada sobre aquesta qüestió, la dels "desnonament exprés", facilitava increïblement l'expulsió d'ocupants, però només en casos d'habitatges de particulars o de l'administració pública. Els que diuen que cal endurir la llei s'obliden dir al servei de quins lobis treballen.

Cargando
No hay anuncios

Ens trobem a més en un moment polític singular, un nou embat de la crisi en què molts no podran fer front al pagament de la hipoteca o del lloguer –en un país on el pagament de l'habitatge es menja més sou que en cap altre de l'OCDE–, mentre se'ns recomana teletreballar o quedar-nos a casa. Sembla un moment ideal per impulsar lleis més favorables als llogaters, com les que proposa el Sindicat de Llogaters a Catalunya, la proposta de regulació de lloguers del qual es votarà la setmana que ve. El govern espanyol, per la seva banda, es va comprometre en l'acord PSOE-Podem a aprovar una mesura semblant, tot i que ara el PSC s'oposi a la llei catalana. Això no fa presagiar res de bo a nivell estatal.

Com en tota política, serà qüestió de força. D'una banda, els moviments d'habitatge i els interessos de la gran majoria de joves i precaris que no poden comprar un habitatge –el 17% de les llars–, un grup que va creixent després de més d'una dècada de crisi, prop d'un milió de desnonaments i dos milions de propietaris menys. De l'altra, els grans propietaris i la majoria de partits, però també, no ens hem d'enganyar, un 14% de les llars de classe mitjana, que lloguen propietats com a via d'adquisició de renda. És el que el sociòleg Emmanuel Rodríguez anomena "rendisme popular" i que ha servit per sostenir econòmicament aquesta franja social mentre minvaven els salaris i l'estat del benestar. Aquí resideix probablement l'oposició més implacable a la regulació dels lloguers i a altres lleis destinades a garantir el dret a l'habitatge, i són els receptors més entusiastes de la campanya contra l'okupació. Perquè encara que sigui simbòlicament, aquesta pràctica apunta al cor de la classe mitjana propietària.