La nova centralitat descentra

La centralitat del país s'ha desplaçat. No ho ha fet sola, ha estat bona part de la gent que hi era que ha anat avançant cap al sobiranisme. I s'han trobat amb els independentistes de tota la vida i han creat un nou centre, que va creixent i consolidant-se. Però no tothom pot ser al mig. De fet, la part del mig necessita que hi hagi bandes per definir-se com a tal. Per tant, és ben lògic que alguns poders que tota la vida eren al rovell de l'ou ara no hi siguin, i que alguna gent que no hi havia estat mai hi sigui. Els descentrats, els que no s'han mogut de la seva posició i ara s'adonen que ja no són centrals, se senten descol·locats. I no és una sensació, és una realitat: estan quedant fora de joc. Com a mínim del partit que es juga al centre del camp. I tenen dues opcions raonables i coherents. Una és decidir que el que pesa més per a ells és ser en aquest centre, que aquesta és la seva prioritat, i en conseqüència adaptar-s'hi ideològicament, moure's en el seu marc mental, per recuperar a corre-cuita el temps perdut mentre altres companys anaven avançant de manera natural. L'altra és assumir la fidelitat als seus principis i acceptar que la seva opció ja no és al centre; per tant, el seu rol preferit té data de caducitat, perquè la frontissa és en un altre angle. I no passa res, les centralitats són canviants, i el grau de flexibilitat té els seus límits. Hi ha una tercera opció bastant més desesperada, pròpia de qui confia molt en el seu poder d'adaptació. Però és poc coherent i sobretot altament arriscada. Consisteix a fingir que t'enfiles al nou tren, convençut que el frenaràs des de dins i tot tornarà a ser com abans. El problema és si te'l trobes ple de gent que sap on va i no vol ser frenada. Pots prendre mal, pots fer que en prenguin els altres i corres el risc de fer el ridícul.