No és temporada de bolets, però sí de teatre

La terra oblidada de la FlyHard.La companyia FlyHard continua estenent la seva projecció i traspassant els espectacles que estrena a l'íntima sala de Sants a altres espais. La comèdia de Guillem Clua Smiley -com abans va fer Litus , de Marta Buchaca- s'ha vist a l'Espai Lliure, i d'aquí uns dies entra al Capitol. I la Sala Atrium ha recuperat Terra oblidada , de Llàtzer Garcia. Atenció, perquè no és una comèdia com les que acostumen a sortir de la FlyHard, sinó un drama familiar plenament contemporani. Un pare de 60 anys, dependent total, a qui cuida la germana petita. La germana gran i el petit viuen a Barcelona, a tres hores del poble, i no van gairebé mai a visitar-lo. Terra oblidada és un drama dur no només pels perfils dels personatges o el rerefons del seu desamor, sinó perquè posa en primer pla la crueltat de la decadència de l'ésser humà en la vellesa i la resposta de l'entorn familiar. Obra ben feta, a la qual potser li caldria polir alguns fragments textuals i millorar la gestualitat, però amb uns intèrprets amb prou força per colpir-nos l'ànima. Atenció a aquest autor.

El Tantarantana obre l'àtic. Baixen els espectadors de teatre però puja el nombre de sales. Petites, esclar. I les grans fan doble programació. Vet aquí que una sala amb problemes financers, el Tantarantana, obre Àtic 22, una petita sala situada a l'últim pis de l'edifici del teatre. Àtic 22 es vol dedicar a espectacles i propostes artístiques més arriscades, que ja és dir parlant de teatre, i s'ofereix també com a espai de lloguer per fer calaix. Àtic 22, un espai per a 30 o 40 persones, s'ha obert amb una proposta del grup de recerca LAminimAL Teatre sobre textos de José Sanchis Sinisterra titulat Fer sonar una flor… malgrat tot .

Aquí no paga ni Déu. Bona falta els fan als gestors del Tantarantana nous ingressos. Ells són també víctimes de la cadena d'impagaments que comença de l'Estat a la Generalitat i segueix de la Generalitat als compromisos adquirits amb les sales, i de les sales als seus treballadors. Tot plegat sembla que faci honor al títol de l'espectacle que ara es presenta al Tantarantana, de Dario Fo, Si no ens paguen, no paguem! , tot i que la intenció de l'obra, molt recomanable, és una altra. M'han arribat a explicar que ni l'Institut Català de Finances fia a la conselleria de Cultura, que busca una banca ètica per solucionar els problemes de caixa.