15/04/2017

No sé per què us dic això

M’AGRADA MÉS LA GENT que busca solucions que la que crea problemes. Sembla una obvietat, però sovint el problematitzador es disfressa de persona sensata, que preveu més escenaris, que és més tàctic, més previsor. I no és que el que busca solucions sigui un inconscient, perquè qui busca com resoldre una situació és que ja sap que allò no serà fàcil.

M’agrada més qui pensa com repartir mèrits que qui s’entreté a buscar culpables. Com que la gelosia és un dels motors de la humanitat, amb les seves parts d’estímul i de bloqueig, en projectes conjunts és habitual que tots acabem pensant que tenim una mica més de mèrit que l’altre, o una mica menys de culpa que l’altre. Però si penses com repartir les claus de l’èxit és que hi creus, i tot creient-hi el fas més possible. En canvi, si perds massa temps rumiant com encolomar-li la responsabilitat a l’altre estàs assumint de forma massa evident que la cosa no acabarà bé. I si tu, que segons tu no ets el culpable, ja et desanimes, allò difícilment portarà enlloc.

Cargando
No hay anuncios

Res descol·loca i intimida més a qui posa bastons a les rodes que la teva convicció. Que un somriure sincer i uns ulls brillants indiquin que saps on vas i que hi aniràs. Les aventures engrescadores tenen líders capaços d’aconseguir aquest efecte encomanadís. És inevitable de tant en tant exhibir dubtes i punts de desacord, que fins i tot relaxen i despisten el rival, però no se’n pot abusar. La clau, crec, és dedicar el temps, el talent i les energies a tirar endavant, mirant pel retrovisor només quan és imprescindible, i per prudència, no per por.

La confiança compromet més que la desconfiança. Si a algú li vas dient que no te’n refies, ni l’animes ni l’empenys, en el fons ja cures la ferida de la decepció abans d’hora. Confiar cansa i desgasta menys, i en segons quins punts d’un trajecte compartit, és l’única opció.