18/11/2017

Com els neonazis recluten fans del futbol

Explica Ronald Reng, autor alemany de bestsellers de literatura futbolística, que el periodisme esportiu del seu país té una debilitat: no treballa bé les cròniques dels partits. Pep Guardiola, en el seu pas pel Bayern, en pot donar fe, perquè va estar-se mesos i mesos en roda de premsa sense haver de respondre ni una sola pregunta sobre tàctica. Per als diaris alemanys de qualitat, revisa Reng, el futbol no és només estratègia i emoció sinó que és part de la vida i, per tant, l’intenten abordar en totes les facetes: a través de les relacions humanes, els interessos econòmics o els costats foscos, com la violència, el dopatge i la corrupció. Per a aquests últims punts cal un bon periodisme d’investigació i, en això, la premsa alemanya publica molts més articles que la de casa nostra. No és casualitat que hagin sigut mitjans alemanys els que han vehiculat investigacions de ressò mundial com, per exemple, la dels papers de Panamà i els paradise papers ( Süddeutsche Zeitung ) i la de Football Leaks ( Der Spiegel ).

Aquest mes destaca també un reportatge que, sense tenir tanta dimensió, s’endinsa en un tema molt delicat. Durant mesos, un periodista del magazín mensual 11 Freunde s’ha ocupat de la qüestió de com acaben caient joves en l’extrema dreta a través del futbol. L’extens article inclou el testimoni de tres fans que van aconseguir sortir de l’escena neonazi. Ja sigui per un afany rebel, per les ànsies de reconeixement o per la necessitat de sentir-se protegits per una comunitat, els joves es deixen reclutar per ultradretans. Segons un document que mereix el crèdit del govern federal, a Alemanya hi ha 735 persones identificades com a criminals perillosos a l’entorn de l’esport que estan alhora fitxades per delictes de motivació d’extrema dreta. Estudiosos de la matèria alerten de les connexions entre rockers, nazis i hooligans en un espectre que glorifica la violència i menysprea el sistema.

Cargando
No hay anuncios

Contràriament a altres països, però, una multitud de grups ultres de clubs de futbol alemanys es distancien clarament de l’extrema dreta. A Espanya, més enllà que el president de la Lliga de Futbol Professional, Javier Tebas, sigui un confés ultradretà, la sensació és que es fan els ulls grossos en una qüestió ben institucionalitzada. La transgressió en matèria de delictes d’odi està normalitzada d’alguna manera més enllà del futbol, vist com de poc es revisa el feixisme que ha campat lliurement per manifestacions recents.

I alhora es troba a faltar més periodisme d’investigació. Potser tot plegat, com diu Reng, té a veure amb el fet que la nostra societat s’ha abonat al conformisme: “Dopatge? Odi? Corrupció? És el que hi ha. No es farà res per arreglar-ho!”