08/05/2020

Elogi de la disciplina

Fa un parell de setmanes vaig publicar en aquestes mateixes pàgines un text titulat Apatia. Mai no m’hauria pensat que aquell text pogués portar tanta cua. Em van escriure dues menes de lectors. Sobretot ho van fer els apàtics. Em deien que es trobaven en el meu mateix cas, que no tenien ganes de fer res, que els costava llegir i els costava escriure, els que eren escriptors… Després n’hi va haver dels altres. Els esforçats, que els dic jo. Que si hem de ser positius, que si ens hem d’esforçar, que si ens en sortirem, que tot anirà molt bé, que el món és meravellós, etc. Hi va haver una senyora que em deia que ella fins i tot ballava sardanes, per tal de fer exercici. Admirable. I em remarcava que era més gran que no pas jo. Més admirable encara. La vida és tan polièdrica que no deixa de donar-te sorpreses. Jo, que em penso que no n'he ballat mai cap, de sardana, que no sabria com posar-m'hi, m'emociono —només una miqueta, perquè estic apàtic, els ho recordo— davant de la imatge imaginària d'una velleta com jo ballant sola una sardana, per fer exercici. Aquest país no té pèrdua. Ens en sortirem, segur!

Jo continuo amb la meva apatia, ja els ho acabo de dir. I per vèncer-la, ni que sigui lleugerament, m’administro un remei que no té rival. Contra l'apatia, disciplina. Es tracta de fer-se un programa i seguir-lo amb exactitud. Un horari que inclogui les feines de la casa, esclar, escombrar, passar el motxo, treure la pols, etc. I cuinar. I posar ordre a la cuina. En fi, el que calgui. Que inclogui també una mica d’exercici, no diré ballar sardanes, però sí caminar una miqueta. Jo ho faig per l’eixida de casa, que fa dotze metres de llarg, i apa, amunt i avall, fins a fer un quilòmetre, com a mínim. Va bé parlar per telèfon mentre camines. Et distreu. Se’t fa més curt. Després va bé el treball del cervell. Llegir alguna cosa seriosa. Jo ara acabo d’acabar una biografia de Churchill de 1.400 pàgines. Magnífica. L’art de la biografia és difícil perquè es pot convertir fàcilment en una hagiografia o bé en una carregada del personatge. Aquesta que acabo d’acabar, d’Andrew Roberts, posa en evidència les coses bones del personatge, però no calla els seus defectes. I tot això ho fa donant veu al protagonista sempre que pot, i als seus amics i enemics. Les opinions són variades i unes enriqueixen les altres. Ara he començat una altra extensa biografia. D’un pintor: Henri Matisse. La seva autora, també anglesa, és Hilary Spurling. Espero que estigui tan ben feta com l’altra. Matisse és un pintor que m’estimo molt, perquè, com deia Gabriel Ferrater, pinta la felicitat. El seu color és prodigiós i els seus motius són senzills i quotidians: interiors, odalisques plenetes sobre jaços coberts de cretones estampades, fruites, plantes d’interior, finestres obertes… És un bon pintor per mirar en dies de confinament i d’apatia. Sort que en tinc més d’un llibre amb les seves imatges. He de dir que em fa molta companyia. I com que és un pintor que m’agrada des de molt jove, recordo viatges per veure alguna exposició seva. Apatia i nostàlgia! I he recordat una anada a Saint Paul de Vence, als dinou anys, per veure la seva Capella del Rosari. Potser als dinou anys ets molt tendre i tens l’ànima de cera verge i tot t’és pàtria. Però la impressió que em va fer aquell espai lluminós i ple de color encara és ben viva dintre meu.

Cargando
No hay anuncios

També podem llegir coses menys lentes i pesants (ho dic perquè la biografia de Churchill deu pesar tres quilos, com a mínim). Però no n’hem d’abusar. El que sí que hem de defugir són totes aquestes informacions contradictòries que inunden les xarxes. No fan més que produir més apatia. La meva disciplina m’obliga a llegir cada dia un poema de Carner, per celebrar el seu any. I ho faig de gust. També és important l’ordre de les activitats. Que sigui racional. També cal mirar el correu i contestar algun mail, això el mínim. I dedicar una bona estona a la música. Catalunya Música pot ajudar. Però, darrerament, trobo a faltar en la programació una mica més de Beethoven (som a l’any Beethoven, senyors!). I, no em puc estar de dir-ho, trobo a faltar, els diumenges al matí, aquell programa prodigiós que es deia La ruta Bach… I si no, posem-nos un disc, encara que l’apatia ens freni de triar. Triar és molt cansat, evidentment.

Quan l’apatia se'ns menja, disciplina! Em sembla que pot funcionar. Però no ens passem. La disciplina és cansada i només faltaria que després de l’esforç encara acabéssim més apàtics.