03/07/2020

Art i gastronomia

Aquest era el tema de l’entrevista que m’havien de fer ja abans del confinament. L’entrevista havia de tenir lloc al MNAC, en una de les meravelloses sales del Gòtic, just davant del Sant Sopar de Jaume Huguet, que fins fa poc era l’autor d’aquell Sant Jordi inoblidable, i ara ja no ho és. Coses dels savis. Un cop passat el confinament, la idea de l’entrevista va tornar a sorgir i així, un dia d’aquests, vaig pujar a Montjuïc.

Eren les quatre de la tarda, feia una calor feixuga i Barcelona, als peus del museu, estava com velada per una boirina enganxosa. Com que encara no havia arribat ningú, vaig demanar una tallat al xiringuito que hi ha davant de la porta del museu i vaig seure a l’ombra d’un para-sol de la terrassa, que era buida absolutament, sense cap turista, que són els clients habituals de la casa. Van anar arribant, la Núria Altarriba, de la Biblioteca de Catalunya, que és qui organitzava tot allò; el professor Santanach, que m’havia d’entrevistar; els dos càmeres… Quan hi vam ser tots, vam entrar. Ens van desinfectar les mans amb el famós gel i ens van mirar la temperatura. Després ens van deixar entrar. El MNAC era una delícia. Absolutament buit. Semblava que havíem retrocedit als anys seixanta, quan els museus eren tots per a tu. Ens vam asseure davant del Sant Sopar de Jaume Huguet. Ens van posar micros i vam començar.

Cargando
No hay anuncios

El Sant Sopar és deliciós. Al mig de la taula parada, una safata amb l’anyell pasqual rostit. Un xaiet molt petit, tan menut que sembla més aviat un conill. Dues ampolles, plats, panets, no sé si àzims o no. I davant de la safata del xai, una misteriosa taronja amb dues fulles. No sé què simbolitza, perquè per alguna cosa hi deu ser… El calze de Jesús és d’estil gòtic, un magnífic anacronisme. I davant de Jesús, un personatge mig d’esquena que suca pa a la safata. Judes, evidentment. Sempre m’he preguntat com devia ser la salseta de l’anyell pasqual. ¿Era cuinat amb herbes, romaní i farigola, potser mel? Suposo que algun savi hiperbori deu haver escrit un llibre sobre la cuina a la Bíblia. O encara no?

Parlem de la presència de la gastronomia en la literatura, en la novel·la. Jo dic que no m’agraden les novel·les on mai no et diuen què mengen els protagonistes. I és que considero que la gastronomia ha de ser present en la literatura perquè és un testimoni de la vida. I els humans, que som parents de les bèsties, hem de menjar. Parlem que, en l’art medieval, només als Sants Sopars hi ha taules parades. Les fruites, les natures mortes vindran més tard. Penso en els codonys de Zurbarán, que no vaig a veure. Després parlem de la presència del menjar en la meva poesia. Mínima, és cert. Només traces. Però, en canvi, sí que és present en el meu teatre. La majoria de coses que he escrit per al teatre passen a l’entorn d’una taula, al voltant d’un àpat. Després parlem dels noucentistes, del gust que tenien per una vida confortable. Les natures mortes hi són força presents. Sunyer pinta una berenada a Sitges, sota uns pins escardalencs, amb síndria inclosa, Cala Forn. Anem parlant. D’això que en diuen alta cuina o cuina d’autor, de si ha d’estar arrelada a la tradició o no cal. Jo crec i defenso que sí. Parlo de Joan Roca. I se m’acut allò que deia Picasso que un pintor ha de tenir pare i mare. Un cuiner també. Parlem de la samfaina, del pa amb tomata, de les mongetes seques, cuina catalana detota la vida, amb productes vinguts d’Amèrica… Ens ho passem molt bé. Darrere, el xaiet pintat per Jaume Huguet i la misteriosa taronja…

Cargando
No hay anuncios

Quan sortim m’aturo davant del meravellós Sant Jordi i li veig una gràcia més italiana que no pas catalana. Potser sí que els savis tenen raó. Surto fascinat per aquesta pintura i encara n’estic. I amb ganes de tornar al MNAC mentre estigui tan buit, tan solitari.

Aquests dies del confinament m’he dedicat una mica a cuinar. Coses senzilles i saludables. A part dels arrossos habituals, un que m’agrada molt amb galeres i calamarsets, i de la pasta amb cloïsses, dels suquets de rap, de les truites d’albergínia, etc., l’altre dia, per exemple, em vaig divertir fent una tonyina canalla. És un plat deliciós. Un bon bistec de tonyina fet a la planxa, més cuit o més cru, segons el gust, que se serveix sobre un llit de puré de cigrons. Sobre el peix s’hi estén un bon gruix de salsa de tomata, ben confitada, amb una punta de cirereta, i encara, sobre la salsa, un picat de tàperes, cogombrets amb vinagre, olives negres… Em va quedar tan bona que aviat la tornaré a fer…