James Carville, cap d’estratègia electoral de Bill Clinton en aquelles eleccions nord-americanes del 1992 en les quals s’enfrontava a un aparentment imbatible George Bush, va dissenyar una frase que el temps ha convertit en mítica: “És l’economia, estúpid”. La frase assenyala la dificultat que tenen molts governants per entendre els canvis profunds que afecten una àrea important de la seva gestió, malgrat que hi treballin amb normalitat i de manera quotidiana.
Jordi Savall i Colita, guardonats respectivament amb el Premio Nacional de música i el de fotografia, han renunciat al guardó amb un crit similar: “És la cultura, estúpid”. Això, dit al senyor José Ignacio Wert, no té res d’especial, però cridat de viva veu contra el secretari de Cultura, José María Lasalle, home cultivat i de contundent pensament liberal, esdevé d’especial rellevància.
Que el ministeri d’Educació i Cultura ha perdut els papers ho sap tothom. Ho demostra la manca de valentia política per enfrontar-se públicament al ministre Montoro amb motiu de la pujada de l’IVA cultural, i ho demostra la incapacitat per consensuar la llei de propietat intel·lectual i per tirar endavant la de mecenatge i desgravacions fiscals per a la cultura. Per poc que observem la progressiva degradació dels criteris mínims que orienten les polítiques culturals en el conjunt dels països europeus, és fàcil posar en dubte l’existència d’una política cultural a Espanya.
Però el problema de la política cultural espanyola no és únicament la manca de recursos i l’escassa competència política per aguantar els embats d’Hisenda. El problema greu és la incapacitat per entendre el paper de la cultura en el món actual.
Primera qüestió: el ministeri no esdevé un prescriptor polític capaç d’imposar uns serveis culturals mínims per al conjunt dels ciutadans en el marc de les funcions de cada comunitat autònoma i de cada municipi.
Segona qüestió: el ministeri no socialitza territorialment el patrimoni de l’Estat en matèria artística o museística.
Tercera qüestió: el ministeri no edifica un discurs sobre la diversitat cultural i lingüística de l’Estat. Al contrari, s’autoimposa un discurs d’hegemonia cultural que relega la diversitat a l’estatus de perifèria cultural.
Quarta qüestió: les indústries creatives i culturals són relegades a una subdirecció que compagina la seva tasca amb la de promoció de la cooperació -les fundacions i la cultura sense ànim de lucre.
Cinquena qüestió: el ministeri no lidera -malgrat que hi participa- cap de les múltiples agències que l’Estat destina a la promoció internacional de la cultura espanyola.
Una secretaria d’estat dedicada a administrar unitats públiques de conservació i producció de continguts culturals (museus, teatres i auditoris nacionals), a repartir subvencions cada cop més minses i a representar el país en esdeveniments internacionals organitzats per tercers no és el que s’espera d’un estat modern del segle XXI.
La manca de prestigi i eficiència de les polítiques culturals a Espanya és la conseqüència directa d’un oblit lamentable, intencionat o no, que s’estén al llarg de molts govern autònoms (amb competència plena en matèria cultural) de manera alarmant: el paper que la cultura ha tingut en la construcció del model societari europeu. La regeneració de la democràcia serà possible gràcies a l’èxit del model educatiu i cultural europeu.
Arreglar la descomposició creixent del sistema cultural espanyol costarà molts diners públics i una voluntat política ferma i decidida. I caldrà fer-ho inevitablement, perquè ningú ha construït un model alternatiu a les tradicionals polítiques d’intervenció pública que permeti desenvolupar un model cultural liberal, qüestionable però possible, que persegueixi objectius similars a partir de la -pretesa- eficàcia més gran dels mercats.
Observem la desertització de molts teatres municipals, la congelació de la producció cinematogràfica, la minsa presència internacional de la indústria cultural espanyola o la retirada de fons per a creadors i agitadors socioculturals. Voluntàriament o no, tot això converteix les infraestructures de la cultura (construïdes extensament al llarg dels anys 80 i 90) en aparadors de continguts semiprofessionals o en inevitables cementiris d’elefants.