24/02/2020

Una opció vital i política

El 2 de febrer es va celebrar la diada de la vida consagrada. No és un esdeveniment que canviï el món, ni que tingui cap tipus d’influència. En llenguatge planer, és el dia de monges, monjos, frares, germans i germanes: aquest col·lectiu nostre que avui sembla que sigui una espècie en extinció. A aquesta recent celebració s’hi suma que enguany es compleixen 40 anys de la formació de la Unió dels Religiosos i Religioses de Catalunya (URC), una entitat que ha contribuït a la transformació i adaptació als temps actuals de la vida de les monges i frares. Estirant d’aquests dos fils, m’agradaria parlar de la meva opció vital, que és la d'uns quants milers d'homes i dones de casa nostra. O potser el que vull és justificar-la.

Quan jo vaig optar per aquest camí de vida, cap a l'any 1956, la vida religiosa s’entenia amb una frase llatina: "fuga mundi", fugida del món. Deixaves tot el que coneixies per entrar en un món que et segregava, et separava, t'aïllava de la societat i, ficada en el convent, començaves una vida nova i t’allunyaves de tot el que fins aleshores t’havia definit.

Cargando
No hay anuncios

Això no té res a veure amb el que som avui. No és només que s’hagi produït un canvi en les formes, les estructures o la manera de vestir que ha fet que estem més inserides o inserits en la societat, sinó que ha canviat també el sentit humà i evangèlic de la nostra vida. Explicaré la meva versió –que és la de la majoria de les religioses i religiosos que conec– d'una vida que avui no és fàcil d'entendre si la mires des de fora.

Cargando
No hay anuncios

Acostumats, com estem, a valorar més el que fem que el que som, la gent sovint ens pregunta: "¿Però el que fas no ho podries fer també sense ser monja?" Jo estic acostumada a sentir-me valorada per les quatre coses que faig en favor dels pobres. Però no pel que soc. Així que si un dia –suposo que arribarà aviat–, ja no puc fer res més que pregar silenciosament en un infermeria de la nostra congregació, suposo que la meva vida ja no tindrà valor.

Algunes persones hem optat per estimar Déu des d'una opció que no és ni millor ni pitjor que la de la vida laica. La nostra decisió vital és tan personal i exclusiva que ens compromet a dedicar-nos a ell en totes les circumstàncies de la vida, amb la llibertat d'acció que ens dona el fet de no tenir una família pròpia, formant comunitat amb aquells que han optat pel mateix camí que nosaltres. És aquest vot de celibat i aquesta manera de viure el que ens permet la dedicació plena als altres, en molts casos als més necessitats. El que fem és la conseqüència de la consagració, aquesta que és tan difícil de valorar però que sustenta la nostra acció.

Cargando
No hay anuncios

I des d'aquesta opció de vida és des de la qual estimo el meu món, lluito en ell, em preocupo per la meva societat, estimo el meu país i soc política en el sentit més pregon de la paraula: el de no conformar-me pensant que només és cosa dels que governen canviar el món i fer-lo millor. Des del poble hem de fer política amb el desig de millorar la societat que estimem. Estic convençuda que per canviar les coses s'ha de treballar des de la base. I, la veritat, no puc entendre quan diuen que l'Església no ha de fer política. La consagració en exclusivitat a Déu no es pot separar del lliurament als germans, al proïsme. I què hi ha més pròxim que el teu poble? Per què no puc adherir-me a les manifestacions pacífiques? Per què no puc signar a favor d'un Catalunya democràtica que defensa els drets i les llibertats? I com no haig de patir per les injustícies derivades de la judicalització del conflicte polític i considerar-me inclosa en aquell 80% que lluitem per "trobar una solució política al conflicte, donant veu al conjunt de la ciutadania"?

Ja sé que dels frares i les monges només se'n parla quan hi ha un escàndol. Però tot això algú ho havia de dir.