06/11/2020

Com si no ens afectés

Fa uns mesos, quans ens arribaven notícies i imatges sobre el covid-19 a Wuhan i sobre les dràstiques mesures que els governants xinesos hi adoptaven per combatre'l, vam considerar que aquesta mena de coses no podien passar ara i aquí.

Ara sabem que va ser una reacció insensata, però estem adoptant la mateixa actitud respecte a les notícies de la decapitació d’un professor francès per part d’un fanàtic i respecte a la reacció del govern francès, que, per fer-hi front, anuncia ni més ni menys que un ambiciós programa d’enginyeria social sobre l’islam francès semblant al que en el seu dia van fer els estats nord-europeus sobre l’Església catòlica: adaptar-lo als valors que considerem universals, els drets humans.

Cargando
No hay anuncios

Un cop més ens comportem, insensatament, com si el tema no ens afectés.

Catalunya –com la majoria de les societats de l’Europa Occidental– s’està convertint en una societat multicultural. Això planteja uns reptes fenomenals, però preferim ignorar-los pensant, ingènuament, que, com deia una campanya oficial sobre el covid, “tot anirà bé”. Les forces que es consideren progressistes ens ho repeteixen un cop i un altre, i així, per exemple, a la web de l’Ajuntament de Barcelona podem trobar missatges que sentencien que la ciutat “aposta pel model intercultural”.

Cargando
No hay anuncios

Apressem-nos a distingir entre societats multiculturals i societats interculturals. Les primeres són aquelles on conviuen diverses cultures; les segones són aquelles on aquesta coexistència té lloc de manera integrada i harmònica. Dissortadament, les primeres són reals, mentre que les segones són mítiques.

La teoria de la interculturalitat és clara i és rosa: els membres d’una comunitat –la catalana, en el nostre cas– tenen dret a mantenir afiliacions amb diversos grups ètnics, culturals i religiosos i a manifestar-les en l’espai públic, i aquesta convivència no té per què comportar una pèrdua d’harmonia i sí, en canvi, un enriquiment de l’experiència vital de tots els ciutadans. A la pràctica, s’accepta que aquesta convivència exigeix una enèrgica acció política per evitar la discriminació o l’exclusió social dels grups més febles.

Cargando
No hay anuncios

El problema és que, dissortadament, és difícil –hi ha qui diu que impossible– trobar exemples reals de societats multiculturals que compleixin la doble condició de ser democràtiques i harmòniques. Hi ha hagut, sens dubte, societats multiculturals pacífiques en el si de sistemes despòtics; de fet, la característica fonamental dels imperis, tant dels antics com dels moderns, era la coexistència de societats diverses. Hi ha, per altra banda, moltes societats democràtiques multiculturals, però totes elles són víctimes d’una violència endèmica. El cas dels Estats Units i el seu problema racial resulta especialment sagnant, perquè ja fa 150 anys que s’hi va abolir l’esclavitud, perquè ja fa més de 60 anys que s’hi aplica una enèrgica política per igualar els drets dels ciutadans de les diferents races i perquè les diferències entre blancs i negres són estrictament imaginàries. Tanmateix, els fets que denuncia el moviment Black Lives Matter havien donat lloc a altres manifestacions similars en les últimes dècades, i no tenim motius per pensar que aquesta serà l’última. Dirigim on dirigim la mirada, diversitat i violència van agafades de la mà.

La fe en la viabilitat de la interculturalitat es basa en dos errors. El primer és pensar que els drets humans constitueixen una base prou forta per a la coexistència de diverses cultures. La idea és que n’hi ha prou amb la protecció de les minories davant de les majories. Ara bé, l’assassí de Samuel Paty no pretenia defensar el seu dret a manifestar la seva fe, sinó limitar el dret dels altres a la llibertat d’expressió. Per a alguns musulmans, i per a molts dels seus líders espirituals, la llibertat d’expressió no és un dret, sinó una imposició indesitjable.

Cargando
No hay anuncios

El segon error és que el conflicte intercultural es basaria en la desigualtat, i que l’harmonia s’aconseguirà a base d’igualar les condicions socioeconòmiques dels diferents grups que conviuen en un mateix territori. Dissortadament, l’evidència posa de manifest que les societats multiculturals tendeixen a ser més pacífiques com més elevat és el grau de submissió i d’humiliació de les minories, i que la violència és més freqüent com més pròximes són les condicions polítiques i econòmiques dels diferents grups.

Crec que Macron ha agafat el toro per les banyes manifestant urbi et orbi que França no renunciarà a protegir els que vulguin exhibir caricatures encara que resultin repugnants per a alguns (entre els quals em compto), i, alhora, concloent que l’única manera en què els valors occidentals i l’islam poden conviure pacíficament és canviant l’islam. Desitgem sort als francesos, perquè després d’ells venim nosaltres.