Messi des del més enllà
El Barça va caminar ahir a la nit molts minuts al límit del precipici, fins que se li va aparèixer Leo Messi, com un miracle del més enllà. Fins a ben entrada la segona part, el partit havia recordat com un malson les velles ensopegades de Getafe, Cornellà i Pamplona, i l'equip començava a oferir algun símptoma de resignació i de certa passivitat. Fins i tot la gran estrella blaugrana semblava mig absent i intervenia molt poc en la construcció del joc: amb una hora de partit ni havia xutat a porta ni havia aconseguit superar cap 1 contra 1, una dada inèdita. Però els camins d'aquest grandiós jugador són inescrutables i sempre sembla tenir un últim conill a dins del barret. En la primera vegada que tenia un xut franc, va clavar una rosca típica de la casa, suau i molt ben col·locada, que el porter rival només va veure quan ja era massa tard. Pocs minuts després, va transformar amb ràbia i determinació un clar penal sobre Cuenca, i ens va despertar a tots del malson que estàvem vivint.
Una vareta màgica
En qualsevol altre moment de la història del Barça, amb qualsevol altre equip i qualsevol altre entrenador, el partit d'ahir a la nit s'hauria perdut. Perquè la tradició diu que aquest club ha llençat sempre les Lligues en els camps petits i en dies foscos com els d'ahir. Però el Barça de Guardiola sembla tocat per una vareta màgica, i sempre que fa la sensació de caure acaba ressuscitant. Un dels secrets és que té un jugador que té poders sobrenaturals, i els seus companys ho saben: per això Alexis, que estava en posició de xut, va preferir cedir una pilota forçada a Messi a la frontal perquè rematés i comencés la remuntada.
L'aparició de Messi serveix per arribar al clàssic amb la Lliga totalment a l'abast. El Barça surt molt reforçat de la jornada d'ahir, amb la convicció d'haver superat un dels últims grans esculls que li quedaven. A l'altra banda, el Madrid continua segrestat per un estrany histerisme, com si no es cregués que pot guanyar la Lliga. Els blancs emeten senyals de profunda angoixa i a cada partit assistim a alguna creuada de cables. Ahir va ser el torn del pinxo en cap: Mourinho es va despatxar amb una botifarra, uns dies després que Pepe agredís Arbeloa. El Madrid ja no dóna cap titular de futbol i les notícies que genera tenen més a veure amb la seva ansietat que no pas amb la pilota. Si no féssim cas de la classificació i només analitzéssim els gestos, qualsevol diria que el Madrid va quatre punts per sota. Ara li espera el Camp Nou, la catedral on Leo Messi oficia els seus millors miracles.