08/06/2020

Confinaments invisibles

No sé què hauria estat del meu tancament sense les coronaconverses, per batejar-les d'alguna manera. Com diu una amiga editora, venen temps estetoscòpics en què serà vital escoltar la respiració aliena. Jo, d'entrada, em vaig posar còmoda a la butaca, em vaig treure els cabells de sobre l'orella i, amb la calma de qui es prepara per a un ritual, encara que sigui telefònic, em vaig acostar a l'aparell per escoltar la Yésica.

"Doncs què vol que li expliqui, senyora, que l'altra nit em va agafar l'angoixa, ben fort. No m'havia passat mai, eh? Ni tan sols durant l'etapa més dura del confinament, ni quan explicaven a la televisió l'allau de morts. Em deia: «Mentre estigui aquí protegideta, què em pot passar?» Però l'altra nit, ja al llit a punt d'adormir-me, em van venir al cap totes les imatges de la meva vida a Hondures com si fos una pel·lícula sense cap ni peus i em vaig començar a notar marejada, em faltava l'aire, com si m'ofegués, fins i tot la boca sentia que em formiguejava. L'hi ha passat mai? A mi sí, quan estic nerviosa. Me'n vaig enrecordar de les cascades on em banyava. El riu. La selva. El bosc. El forn de llenya on cuinàvem. Jo vinc del camp, de la frontera amb Nicaragua, i sempre hem cuinat en forn de llenya. Em va venir l'olor, tan real que fins i tot em vaig espantar, perquè diuen que quan a un li ve una olor sense raó és que a algú proper li està passant alguna cosa. «Tranquil·litza't -vaig dir-me-, no sigui que espanti la meva companya d'habitació i es pensi que m'ha agafat el corona i surti en calces corrent com una boja a demanar-me una ambulància». No rigui. Ella és així. Molt espantadissa. La pobra està embarassada, també és d'Hondures i ho ha passat fatal. Vomitant tot el confinament... I a sobre l'agència la va enviar a l'ERTO i encara no ha cobrat res. Per què li explicava tot això? Ah, ja. Li deia que l'altra nit em va envair l'angoixa. Em vaig posar a pensar en les meves filles, que no les veig des que vaig venir a viure a Barcelona el 2008. Les vaig deixar petitones. Ja són grans i el que em fa mal és que ja no em veuen com la seva mare, i ara penso com les recuperaré. I de cop tots els records: quan em vaig casar, quan van néixer les meves filles, quan em vaig acomiadar d'elles per venir cap aquí. La inquietud de pensar que algun dia vindria la mara Salvatrucha i amb amenaces em prendria la casa, com li va passar a les meves cosines. Van arribar diversos homes armats i la van fer fora de casa seva. És el que fan quan els agrada una casa: arriben i et donen unes hores per sortir. No pots fer-hi res. Nosaltres, la veritat, tot i que vivíem al camp no passàvem gana, però era la violència, senyora, el que ja no aguantàvem. Havies d'anar amb compte amb els delinqüents i amb la policia, perquè si et posaves a vendre al carrer sense permís et prenien la mercaderia i a sobre havies de pagar la multa. Un dia a la mare li van prendre tota la mercaderia i va haver de començar de nou. Sempre fent malabars per sobreviure fins que un dia em van matar el pare. Li van fotre un tret. Mai es va saber qui va ser. Me'n vaig afartar i vaig dir: «Me'n vaig». Fa dotze anys vaig agafar un vol cap a Barcelona i aquí estic. Som sis, en aquest pis de l'Hospitalet, excepte la meva cunyada. Ui! Aquesta està ben fotuda. No la tenen confinada sinó empresonada, com dic jo. Des del 13 de març que només la deixen sortir per llençar les escombraries. Els seus patrons li van dir que si volia conservar la feina cuidant dos iaios s'havia de confinar amb ells. Treballa de dilluns a diumenge 16 hores diàries. Ni un sol dia lliure, li donen. No té papers i li paguen 800 euros al mes. Ja no aguanta, la noia. «Almenys tens feina», li dic, perquè tal com van les coses potser em toca tornar a això, a mi també. Em sent? Li deia que vaig estar anys d'interna però me'n vaig cansar perquè només em donaven un dissabte lliure cada dues setmanes. Jo aguantava pels papers. Al principi ho vaig suportar perquè tenia casa i menjar i tot el que estalviava ho enviava a Hondures per a les meves filles i la meva mare, però després vaig sentir que m'ofegava, sense poder sortir. Mai he estat d'anar de festa, però m'agradava sortir els dissabtes a ballar, era on deixava enrere totes les meves preocupacions. M'agradava anar als bars del Port Olímpic. Per a mi era el màxim, quan sonava el merengue. Diu la meva cosina -perquè li vaig explicar que tinc una cosina aquí, oi?- que a la pista em transformo en Jennifer Lopez. És que és ben guai, com diuen aquí, això d'anar baixant suaument els malucs fins gairebé arribar al terra i després cap amunt a poc a poc movent-te amb ritme. Déu sap que amb això ja podia sobreviure tota la setmana. L'hi juro. En sortia renovada. Com nova! I amb molta paciència per aguantar els nens que cuidava o els vellets. La veritat és que gairebé tots els iaios són tranquils, però mare meva, n'hi ha de ben tossuts. Doncs això, senyora, li soc sincera, a mi això del coronavirus no m'havia fet por fins ahir, que vaig pensar: «¿I si m'agafa el maleït virus i no torno a veure les meves filles mai més?». ¿S'ho imagina?"

Cargando
No hay anuncios

Escolto la Yésica, que em demana que faci servir aquest nom i no el de debò, i penso en tantes treballadores de la llar immigrants que sortiran del confinament epidemiològic però continuaran atrapades en aquestes condicions de confinament laboral de què es parla tan poc i que continuen sent invisibles com la pols que s'amaga sota la catifa.