11/10/2020

El malentès de TV3

En un llibre recent, titulat Baricentro, l’escriptor Hernán Migoya explica la seva educació sentimental en una ciutat de la perifèria barcelonina, Barberà del Vallès. Nascut l’any 1971 a Ponferrada -on el seu pare, un “ obrero cazurro ”, comunista i espanyolista, va voler que naixessin els seus fills, malgrat que la família ja estava establerta a Catalunya-, Migoya pertany a una generació que ja ha estat educada, també, en català (de fet, ell es defineix com un “perfecte bilingüe” i considera el català “mi segundo idioma ”) i a una classe que, sovint per primer cop en la història, ha pogut accedir a la universitat: va estudiar periodisme a l’Autònoma.

En aquest context, és significativa una anècdota que explica. Una vegada, a l’inici dels anys noranta, el conviden a un programa de debat de TV3, per participar-hi com un dels convidats entre el públic a qui en un moment donat de l’emissió se’ls dona la paraula. El debat era sobre el bilingüisme, i Migoya, que llavors ja comença a destacar com un especialista en còmics underground, hi acut enfadat perquè poc abans un altre programa de TV3 havia descartat d’entrevistar un dibuixant de còmics de l’Hospitalet pel fet que no parlava català. Quan li arriba el torn i agafa el micro, surt amb un estirabot: “ Voy a hablar en castellano para que me entiendan en mi pueblo ”. L’afirmació volia ser provocadora (“ una pequeña vendetta ”), tot i que al capdavall Migoya s’adona que va ser tan “intolerant” com aquells a qui pretenia satiritzar “ con mi chiste excluyente ”, i que “ falté al respeto a todos los ciudadanos de Barberà ”.

Cargando
No hay anuncios

L’anècdota, que revela les dificultats que ha tingut una certa concepció de la catalanitat per acceptar la natural presència del castellà en la societat catalana però també la relació conflictiva que des de la perifèria castellanoparlant s’establia amb els “catalans-catalans” (una expressió que encara fa servir Migoya, com l’havia feta servir abans, als anys seixanta, Marsé), no tindria gaire més importància si no fos perquè, al meu parer, és reveladora d’un gran malentès que envolta TV3 i, més en general, la concepció mateixa de l’anomenat “estat de les autonomies”. Al meu parer, i sense cap pretensió d’entrar en debats recurrents però de tan poc recorregut com si “a TV3 s’hi sent massa castellà”, el més significatiu és que la qüestió de la presència o no del castellà a la televisió pública catalana és demostrativa de l’essencial asimetria amb què l’Estat sorgit de la Transició va tractar la qüestió de les “llengües espanyoles” altres que el castellà. N’hi hauria potser prou amb dir que, a la Constitució del 1978, aquestes altres llengües, que s’estableix que seran declarades cooficials als territoris respectius, no són ni tan sols anomenades pel nom.

Però el no esment de les altres llengües a part del castellà (declarat única llengua oficial de l’Estat), i la seva mera consideració, d’acord amb l’article 3.3 de la Constitució, com un ric “patrimoni cultural” que ha de ser objecte d’un “ especial respeto y protección ”, és més coherent del que no sembla: l’Estat sorgit de la Constitució del 1978 no pretén deixar de ser un estat nació monolingüe, i no té cap intenció d’acostar-se a una concepció plurinacional i plurilingüística de l’Estat. La conseqüència és que la protecció dels drets lingüístics dels catalanoparlants es deixa, a la pràctica, en mans de l’administració autonòmica catalana, però no és assumida per l’Estat: al Canadà, el francès del Quebec és també llengua de l’estat canadenc, una cosa simplement inimaginable a Espanya.

Cargando
No hay anuncios

Aquesta és la manera -asimètrica i, per tant, discriminatòria pel que fa a drets fonamentals com els lingüístics- com s’ha configurat l’estat autonòmic, i que ha estat assumida pel gruix del catalanisme polític durant dècades, almenys fins a la irrupció de l’independentisme. És la Generalitat, i la seva televisió, la que protegeix el català; en canvi, ni la televisió pública espanyola ni, no cal dir-ho, les privades tenen cap obligació al respecte. Els que s’esquincen les vestidures reclamant que TV3 reflecteixi la pluralitat lingüística (i ideològica) de la societat catalana -una demanda democràticament impecable, ho remarco perquè se m’entengui bé-, troben del tot normal, acceptant la discriminació, que el català sigui pràcticament invisible en els mitjans estatals i que aquests, per tant, no reflecteixin la pluralitat de la societat espanyola. Però d’això, hélas, no els sentireu mai queixar-se’n.