23/05/2017

La desfeta d’una època

1 . ELS PERDEDORS. Què és més important, la derrota de Susana Díaz o la victòria de Pedro Sánchez? Pot semblar una pregunta retòrica, però no ho és. Susana Díaz tenia el suport explícit de tots els pesos pesants del socialisme i de gran part dels mitjans de comunicació espanyols i l’implícit del PP i del seu president. Sorprenentment, Rajoy es va afanyar a capitalitzar la filtració d’un esborrany de la llei de transició de Catalunya per fer una inesperada compareixença en la qual, molt malhumorat, va carregar contra Puigdemont. El seu objectiu era minimitzar l’èxit de Pedro Sánchez i atrapar-lo, abans fins i tot de felicitar-lo, en l’exigència patriòtica de “defensar la sobirania nacional”. No sabem fins on arribarà Sánchez. Els antecedents no són engrescadors: el PSOE està en davallada constant des del 2010, amb Sánchez i sense. Ell no és el culpable de la profunda crisi d’un partit anquilosat i sense rumb, però no va aconseguir redreçar-lo durant el temps que el va dirigir. En canvi, el que sí que sabem és que la derrota de Susana Díaz és una bufetada, una més, als que han controlat el PSOE durant els últims 40 anys i, per extensió, als que es consideren guardians del règim polític i es neguen a acceptar la seva obsolescència, la necessitat de renovació.

Cargando
No hay anuncios

Ja són molts senyals acumulats aquí -Podem, l’independentisme català, la revolta dels militants socialistes- i fora d’aquí -la desfeta dels dos partits francesos tradicionals està calenta- de la crisi del model de democràcia representativa en vigor. Les respostes dels seus actors principals, des dels Estats Units fins a Europa, són igual d’indolents. Es neguen a acceptar que s’han fet les coses malament i donen les culpes als votants i als procediments. En una singular manifestació d’impotència, s’aferren a les polítiques que han portat fins aquí, a la defensa melancòlica de l’statu quo, com si se sentissin incapaços de fer res per evitar la deriva cap a l’autoritarisme postdemocràtic que ja estan gestant els mateixos poders establerts. Perquè la pregunta que tothom eludeix és ben senzilla: ¿és compatible la democràcia amb el capitalisme globalitzat?

Cargando
No hay anuncios

2 . ELS INDIGNATS. Ara toca desacreditar la ciutadania i els instruments democràtics que li donen veu, que no és precisament la millor manera de guanyar-se la confiança perduda. O sigui que votar està molt bé mentre dona els resultats predefinits, però és un problema quan la gent decideix optar pel que no toca. Els britànics van votar el Brexit i vam començar a sentir dir que el referèndum és un recurs poc democràtic, els francesos han derrotat en les primàries els candidats oficialistes i els socialistes espanyols els han imitat i ara resulta que aquest és un procediment que genera divisió i enfrontament. En lloc de preguntar-se el perquè del rebuig de la gent a la manera de fer dels partits polítics, es posa en dubte la preparació dels ciutadans per decidir en interès de tots, es denuncia la distorsió democràtica d’apel·lar a les bases (com si els delegats fossin més representatius), s’adverteix del risc de manipulacions plebiscitàries per part de les xarxes socials o del perill que la participació popular trenqui els contrapesos del sistema. No es volen adonar que ja ha passat el temps del “qui es mogui no sortirà a la foto”.

En un món de selfies i Facebook, no hi ha regidor que pugui determinar qui queda fora de la imatge. I és precisament la supèrbia dels que creuen que manen la que ha permès la revenja de Pedro Sánchez. Es van creure que un cop fora de la secretaria general era mort políticament i no van entendre el mal gust i la indignació que havia deixat la manera de fer-lo plegar. I més encara quan, en una exhibició de debilitat insòlita, la gestora del PSOE va regalar la investidura a Rajoy a canvi de res. Mentre Susana Díaz exhibia poder d’aparell, Sánchez recorria Espanya donant reconeixement als militants indignats. I el resultat és aquí. Anaven de sobrats, es pensaven que eren imbatibles, que els militants els devien alguna cosa. I per als militants ja no signifiquen res. Per això és important la derrota de Susana Díaz: és la desfeta d’una època.