21/12/2019

“A un sensesostre no li pots dir: «Hauries de fer una mica de repòs al llit»”

¿Li va costar trobar personal mèdic que vingués a l’hospital de campanya de Santa Anna?

Miri, això és molt fàcil de contestar: la gent vol ajudar, la gent veu com està el carrer i si li demanes que doni un cop de mà fent alguna cosa que sap fer, respon. Aquí feia falta podologia, arreglar problemes de la visió, odontologia, medicina interna, infermeria... i no va ser difícil: “Escolta, ens faria falta un metge de les teves característiques”. I han aparegut metges, personal d’infermeria, administratius, logístics... De veritat, molt fàcil.

Com han estructurat l’hospital?

Amb metodologia hospitalària. A la porta hi ha una recepció, on fem el triatge i es deriva el pacient a la consulta que li correspon. Molts van a medicina interna, on els fan una segona exploració, i d’allà a l’especialista. Alguns, a més, passen per l’àrea de salut mental on psicòlegs del màster de psicologia de l’Abat Oliba, en col·laboració amb psiquiatria de Sant Joan de Déu, tracten els casos més complicats.

Els pacients sempre són nous?

Tots no, però sempre n’hi ha de nous. És una població molt itinerant. Els fabriquem una història clínica, que ajuda a fer-los entendre què els passa. Estudiem l’opció de crear una història clínica en línia que amb un codi i una contrasenya puguin recuperar en qualsevol hospital dient que tenen una història clínica a Barcelona.

Què caracteritza les persones que passen per aquest hospital?

Un 15% són dones amb alguna necessitat específica, i per això hem portat un ecògraf. Malgrat que la nostra mitjana d’edat és de 50 anys, hi ha molts nois joves del nord d’Àfrica, per sota de 21 anys, i hem cridat pediatres. Gairebé tots, sobretot els més grans, tenen problemes de vista. Al principi l’optometrista els graduava la vista, però en sortien amb un paper, i amb aquest paper no hi veien millor. I vam crear una cosa tan senzilla com un banc d’ulleres que la gent ens ha portat, les hem classificat, i amb un fons -que en bona part és de la beca Carles Capdevila del diari ARA- comprem ulleres. Per salut mental hi passa el 17%. Aquí ens va molt bé l’aparició dels serveis municipals d’atenció a gent del carrer, que venen cap al migdia i els nostres psicòlegs poden compartir amb ells els casos més complicats.

Cargando
No hay anuncios

¿El que fan aquí no ho haurien d’anar a fer en hospitals o ambulatoris?

Sí, però el 50% no tenen targeta sanitària i, evidentment, no hi poden anar si no és una urgència. D’altres sí que en tenen però no són al seu municipi o comunitat autònoma; són desplaçats i no tenen on anar. Entre que no els atengui ningú o que vinguin aquí, millor que vinguin.

Quines són les principals diferències entre visitar persones que viuen al carrer i la resta de pacients?

Hi ha dues diferències: l’inici i el final. L’inici és que a aquesta gent no ve, ens l’ha de portar la parròquia de Santa Anna, la Creu Roja, Arrels... I el final, això sí que canvia molt, perquè, esclar, no podem fer una recepta, perquè o no tenen targeta o no tenen diners. O no els pots donar el típic consell de “mira, no et passa gran cosa però hauries de fer una mica de repòs al llit”. No ens atrevim a dir-ho, perquè sabem que aquests senyors i senyores no tenen llit. Quan et ve una persona i et diu que li fa mal l’esquena i resulta que dorm en un caixer, li pots donar un paracetamol però la prevenció seria que dormís al llit, com vostè i jo.

En quin estat d’ànim venen?

Bastant positiu, fins i tot amb un cert entusiasme. Ens agradaria pensar que quan venen aquí els passa com a qualsevol persona que va al massatgista, al metge, al sastre o al perruquer. Ara hi ha molta molta tristor al darrere, molta amargura.

Què en fan amb les històries que hi ha al darrere?

Cargando
No hay anuncios

El que estem pensant és reforçar el suport psicològic. Tenim una broma: la nostra psicòloga es diu Ester, i diem «més Ester i menys Rivotril». El Rivotril és un medicament recompensa, que et fa sentir una miqueta més bé i treure’t alguns problemes de sobre. Si aquestes persones parlessin més amb persones tan simpàtiques i eficients com l’Ester, moltes coses desapareixerien.

A partir del que estan veient, com està la societat?

La societat està àvida d’ajudar però no sap com canalitzar-ho. Dius: «Ens falten ulleres», i arriben ulleres. Estem rebent gent que vol col·laborar: “Soc otorrino, puc fer alguna cosa?”. Esclar que sí, vingui. I li asseguro que quan es veu una persona de prop, desapareixen les fòbies. Quan la tinc al davant i començo a parlar-hi, acabo posant-me en la seva situació.

I pel que fa als pacients?

Un 10% existeixen i existiran, són persones que trien continuar al carrer. Però la immensa majoria no hi volen estar. Hi ha un grup de persones molt preocupant, que són joves, que estan preparats, que parlen idiomes, però no tenen futur perquè no tenen papers. La pregunta és: què fa aquesta gent per menjar i vestir-se? Faci servir la imaginació i trobarà la resposta. Encara que només fos per egoisme, perquè acabaran tenint problemes de salut que ens costaran diners, hauríem d’intentar solucionar-ho.

¿De quins projectes de futur parlen, aquests joves?

Acaben d’arribar al nostre país amb una salut forta, alguns parlen diferents idiomes, i podríem dir que són el millor dels seus països, i són aquí i estem malbaratant tant de talent. Si no tenen una resposta adequada i perden la salut, perden l’autoestima. Nosaltres diem que l’autoestima té un metre setanta-cinc, que és el que hi ha de viure estirat a terra a aixecar-se i començar a caminar. Veure la vida des de terra i que els altres estan caminant és molt deteriorant. Em preocupen, molt aquests nois joves. Arriben animats per la família i aquí fracassen. Els agraden les sabatilles esportives, els mòbils, les festes, i no tenen aquests recursos. D’on ho treuen? Amb tantes hores al dia, poden acabar prenent, per aquest ordre, pastilles, cola, haixix, heroïna i cocaïna. I alcohol entremig.

Cargando
No hay anuncios

Què fan amb tota aquesta experiència que estan acumulant?

Intentem compartir-ho amb les autoritats sanitàries. I estem fent tímides crides a professionals de l’educació: “Per a nosaltres ha sigut relativament senzill muntar un hospital aquí. ¿Els pedagogs no dissenyaríeu una cosa semblant?” Aprendre català, castellà, informàtica, encara que només sigui per comunicar-se, arreglar algun mòbil, art... encara que siguin persones que haurien d’estar escolaritzades. Però com que no ho estan, alguna cosa cal inventar-se. I la segona és que a la nit, quan aquesta gent dorm al carrer, hi ha moltes entitats tancades, gimnasos, poliesportius, sindicats, associacions culturals... Sabem que la gent vol portar mantes i que podria anar-hi. Tenim banc d’aliments, de medicaments, de roba. Ara estem creant un banc sanitari. Faltaria un banc de sostre.

Hi ha noies joves?

Sí, i hi ha noies menors de divuit anys que volen quedar-se embarassades. Per què? “Vull tenir algú que m’estimi, algú que sigui meu, vull ser important, canviar d’estatus, passar a ser mare”. Això ens va preocupar moltíssim, no sabíem com reaccionar, i el nostre equip de psicòlogues els ha sabut crear algunes inquietuds sobre el fet de si és bo ser mare als quinze o setze anys. Vostè imagini-s’ho, dues jovenetes que van dient que volen quedar-se embarassades. Pràcticament totes les noies que dormen al carrer ens expliquen, amb una fredor que esgarrifa, que han sigut violades. Entre els nois, sabem que n’hi ha que tenen sexe a canvi de diners, però al noi li costa explicar que ha tingut relacions homosexuals.

M’ensenya els serveis de l’Hospital?

[Voltem el claustre de Santa Anna]. Aquest és el Carles, el nostre odontòleg, amb la Lucía, infermera.

Carles: Hem adaptat un sofà de podòleg per al dentista, però funciona. Tothom ve a treure’s el queixal del seny. En tres minuts, fet.

Cargando
No hay anuncios

Per què us hi vau apuntar, vosaltres?

C.: Perquè m’agrada poder fer coses fora del comú, la feina de carrer, treballar en unes condicions una mica més difícils. M’agrada, perquè ajudar la gent sempre va bé.

Lucía: La professió d’infermera ja és això. I ara veus els problemes al carrer. Hi ha gent jove al carrer que està molt malament.

C.: M’afecta la gent gran, que no tenen gaire temps per redreçar el seu futur. Ahir va venir un senyor que em va dir que viu a l’aeroport i que per sortir va a les biblioteques.

Jordi Delàs: Aquí tenim la Maite Serrano. optometrista.

Maite: En aquesta taula posem les ulleres que han arribat per donacions des de l’hospital i des de la parròquia. Aquí en mirem la graduació, les classifiquem en funció si eren de miopia, hipermetropia, estigmatisme o progressives, i llavors les graduem amb els mitjans que tenim aquí amb els pacients i, dintre del que tenim, solucionem la seva patologia. També ens aniria molt bé que les botigues d’òptica que tinguin vidres fora d’estoc ens els enviessin, si no els han de fer servir. I si ens els poden enviar indicant quina graduació tenen, millor.

Deu ser molt gratificant poder ajudar algú que no s’hi veu i que marxi veient-s’hi.

Cargando
No hay anuncios

M.: Ahir em vaig trobar amb una noia que em va voler regalar l’únic llibre que tenia, i em va dir: “ ¿Crees en los ángeles? ”. I jo vaig dir: “ ¿Por qué? ”. “ Porque tú eres mi ángel, me has devuelto la visión ”. I diu: “ Lo único que tengo es este libro, aunque sea reciclado, pero quiero que lo tengas tú ”. Ara ha vingut una noia molt miop amb unes lentilles que se les renta amb aigua. Esclar, això és una infecció rere l’altra, però em deia: “És que, si no, no hi veig, vull dir que prefereixo la infecció a no veure-hi”. A aquesta noia li buscarem unes ulleres.

Perfil Si volen tenir una experiència única, aquí en tenen una de molt cèntrica: a pocs metres de la plaça Catalunya de Barcelona trobaran la parròquia de Santa Anna, una església gòtica, amb un claustre de dos pisos, encaixada entre la Rambla i el Portal de l’Àngel. De dia, a l’església, hi trobaran tot de sensesostre esmorzant, passant-se el fred, carregant el mòbil i buscant l’orientació de les assistències socials. Al claustre s’hi ha posat en marxa un “hospital de campanya”, terme creat pel papa Francesc per referir-se al que hauria de ser el paper de l’Església a les grans ciutats. A Santa Anna, la sol·licitud papal va ser adoptada de manera literal. Un grup de professionals sanitaris voluntaris de l’Hospital Sagrat Cor de Barcelona atenen regularment persones que viuen al carrer. Al capdavant hi ha el doctor Jordi Delàs, un internista que ja tenia experiència en el sector, treballant amb las Hermanitas de los Pobres i amb la Creu Roja de Barcelona, atenent consumidors de drogues. Si volen donar-los un cop de ma, llegeixin, sisplau.