¿Ja no és progre l’humanisme?
Em reivindico humanista però tinc seriosos problemes per definir humanisme. No me’ls crea el seu sentit més històric: el dels renaixentistes que propugnen el retorn als grecollatins per restaurar els valors humans. El d’Erasme o Montaigne. És en el més atemporal i filosòfic que la cosa es complica. La divergència ja es percep als nostres diccionaris.¿És la “tendència a considerar l’ésser humà com el valor suprem” (DIEC2) o “el corrent del pensament que col·loca l’home com a centre del seu interès” (GDLC)? I s’amplia quan vas als anglesos: “La creença que els problemes humans els ha de resoldre la ciència i no la religió”. Una definició paradoxal si tenim en compte que el gir més radicalment humanista de la història del pensament és el que va de la pseudociència dels presocràtics a la pseudoreligió de Sòcrates: de preguntar-se quin és l’origen de la realitat externa a preguntar-se com hem de viure.
No sumarem esforços per canviar el món sense tenir clar si partim de l’humanisme o bé-almenys en part- el rebutgem; si partim de Kant -l’humanisme més il·lustrat- o el desafiem; si ser progre passa per negar l’excepcionalitat de l’ésser humà -i deixar de posar-lo al centre de la nostra lluita- o vol dir lluitar pels seus drets. L’humanisme, com tota filosofia que pretén donar sentit a la vida, parteix de creences que la ciència no pot demostrar. Creu -contra el postmodernisme- que la naturalesa humana existeix, que és en part responsable del seu destí -és a dir, lliure- i que el gran objectiu de les persones i les comunitats és esdevenir més humanes a través d’un progrés moral que, en la mesura que humanitza, ens reconcilia amb la nostra naturalesa i ens permet morir amb una certa pau.
¿Està tot això passat de moda? ¿És carca? ¿És pensament judeocristià disfressat de racionalisme? ¿És una empanada mental? Si ho és, substituïm-ho per filosofies que ens ajudin a viure millor. I si no ens hi ajuden, si són només elucubracions inconsistents i reactives que imparteixen màsters i postgraus, plantegem-nos si mereixen un lloc a les universitats. Perquè algunes d’aquestes creences tan progres i à la page sí que desemboquen en autèntiques empanades. Com la de la pobra Ruth Beitia dient-li a Carlos Alsina “S’ha de tractar per igual un animal, un home o una dona si són maltractats. Són tots éssers humans”.
Al segle XXI, gràcies al progrés moral, no es pot ser humanista sense defensar la igualtat de gèneres i evitar tant com es pugui el patiment dels animals. I ningú que vugui ser més humà es pot oposar a l’avenç tecnològic. Però hi ha feminismes, animalismes i tecnologies que neguen la naturalesa humana o no la conceben com el punt de partida per fer un món millor. Un punt de partida comú a totes les identitats de gènere, i que exclou tant els animals com els robots. Ser fidels a aquesta naturalesa preguntant-nos com hem de viure per ser més humans, és més urgent que mai per sobreviure com a espècie. I potser ja fem tard.