22/08/2020

Independència ‘high cost’

De la conferència de Puigdemont a Prada se’n desprèn una evidència: que aquella independència que a mitjans del 2017 molts sobiranistes percebien i alguns líders venien com a low cost -aquell famós “Ho tenim a tocar”-, ara ja es percep i ven com a high cost. “Tots hem après -va dir l’expresident- que el camí és tan difícil, incert, complicat i dolorós que és perfectament comprensible que hi hagi qui decideixi que no paga la pena”. Tot i el high cost, afirma amb contundència que l’única via realista cap a la independència és “una confrontació intel·ligent amb l’Estat”, perquè una altra cosa que “hem après” és que Espanya no negociarà mai l’autodeterminació de Catalunya.

Tenint com té molt clar que no està en mans de l’Estat sinó només dels catalans desactivar la independència, el líder de JxCat pot entendre que es renunciï a pujar els graons que hi porten “pel dolor i el patiment” que comporten. El pas del low cost al high cost no sembla que hagi d’ajudar a ampliar la base, però ajuda, sens dubte, a tocar de peus a terra, i deixa enrere un pensament màgic que, en el cas dels polítics més bregats, costava de creure que fos genuí.

Cargando
No hay anuncios

Puigdemont, com a bon independentista de soca-rel, s’aferra al maximalisme “O independència o res”. I, certament, amb una independència low cost, i sentint-nos una nació, hauria sigut absurd que no anéssim a totes. Però si és high cost i hi porta un camí difícil, dolorós i incert, el sobiranista pragmàtic pot tenir la temptació de dir-se: ¿i si ens conforméssim amb menys? L’expresident té raó quan diu que sense confrontació no s’arrencarà la independència, però obvia dues altres veritats: 1) que amb confrontació -i tot el patiment que se’n deriva- no és segur que s’assoleixi; i 2) que la via de la negociació -sobretot si s’amplia la base- sí que pot arrencar més autogovern. Negar-ho seria dir -contra la història- que l’autogovern de Catalunya dins Espanya mai ha avançat ni retrocedit.

I ara que ell admet una evidència: que, en el millor dels casos, pagaríem un preu molt alt per ser República; estaria bé que ERC n’admetés una altra: que, en el millor dels casos, el resultat d’una negociació amb l’Estat no seria la independència sinó l’amnistia per als líders del Procés i un augment de l’autogovern. Sense que això impliqui renunciar a la República en un futur bastant més llunyà i incert.

Cargando
No hay anuncios

És indubtable que aturar el cotxe en aquest joc de la gallina per demostrar qui és el més independentista, pot fer perdre uns vots a Esquerra i no ajuda a la unitat independentista: evidencia que les divergències van més enllà de l’estratègia i també afecten els objectius. Però seria un exercici d’honestedat que redimiria ERC del seu ambigu paper -per dir-ho suaument- l’octubre del 2017, i potser li faria més bé que mal en els comicis que s’acosten. La confrontació, el dolor i el patiment tenen la seva èpica -i fan més compacta la pinya dels convençuts-, però tinc la sensació que la majoria d’electors ja n’estan una mica saturats.