L’humor de blanc fàcil no és el que s’esperava de La 2

Les comparacions són odioses. Els que som una mica veterans recordem El peor programa de la semana, un saludable esguerro presentat pel Gran Wyoming, acompanyat pel Maestro Reverendo i dirigit per Fernando Trueba, que era una delícia. Ambient de tuguri, actuacions musicals mítiques -Siniestro Total autoversionant amb acordió el seu tema Cuánta puta y yo qué viejo - i, sobretot, un sentit de l’humor punyent. Tot allò va saltar pels aires quan al Wyoming se li va acudir convidar Quim Monzó, pocs dies després que l’escriptor se situés al centre de la polèmica per ridiculitzar a TV3 la infanta Elena. La direcció de la casa va demanar que avortessin l’entrevista i els responsables del programa van dir que no sortien a escena sense el seu convidat. El resultat? Persiana abaixada. L’ens públic estava comandat aleshores per Jordi García Candau a proposta del PSOE.

Aquest desembre ha començat un nou programa a La 2 que vol reivindicar l’humor per a la cadena. Es diu Ese programa del que usted me habla i el presenten María Gómez, Marta Flich i Alberto Casado. Quan el van presentar, molta gent va dir que seria El intermedio de La 2. Malauradament, el resultat està molt lluny de l’actual programa del Wyoming, i també d’aquell insòlit espai que havia fet al canal públic, a mitjans dels 90.

Com que no hi ha ètica sense estètica, cal començar l’anàlisi pel plató. Xaró com una mala cosa, de colors llampants i amb unes ganes evidents de cridar l’atenció dels mil·lennials. Per algun motiu que se m’escapa, quan les grans empreses intenten això acaben tractant aquesta generació com si fossin éssers infantiloides incapaços de cap profunditat. Mentre que el que per a mi defineix aquesta fornada és la seva actitud no bullshit : no és que menyspreïn les coses llargues o complexes, el que no toleren és que els facin perdre el temps amb faramalla. I res més que faramalla és el que ofereix aquest espai, on els tres presentadors competeixen per veure qui és més graciós, trepitjant-se els uns els altres en una cursa incòmoda de veure per a l’espectador. Sobretot quan les gracietes no passen d’acudits rancis que tot just donarien per a tuit de mitja tarda.

El principal problema és el de manca d’ambició. Es dispara amb cotó fluix. Els encanten els acudits sobre Trump perquè, esclar, surten de franc. Diuen que parlen de l’actualitat però es nota que no hi estan arrapats. Les entrevistes són com gallines decapitades, que corren sense nord. El programa, en definitiva, tracta l’espectador amb condescendència i no busca fer-lo pensar ni enfrontar-lo a les seves contradiccions, que és una de les funcions bàsiques de l’humor.

I segur, segur, segur que no convidarien Quim Monzó.