19/01/2017

No exigiu que Trillo us demani perdó: jutgeu-lo

En algun moment hem pogut desitjar no ser d’on som. O, com a poc, ens hem sentit avergonyits de ser d’on som, molt avergonyits, fins al descoratjament. Ara fa no gaire, crec que aquesta sensació la degué tenir mitja Espanya -l’altra mitja està amb la dreta al govern passi el que passi-. El desig d’anar-se’n on algunes coses no siguin possibles va venir induït, com ja es deu haver endevinat, per l’afer del Iak-42, reimplantat a l’atenció pública per un dictamen del Consell d’Estat que posava en relleu greus deficiències en el funcionament de l’Estat.

Cargando
No hay anuncios

La història reuneix de tot, des de les truculències més dolorosament esperpèntiques, amb familiars que reben el taüt del seu mort i hi troben tres cames, fins a la corrupció en les contractacions d’assegurances i del mateix avió, amb la prescriptiva desaparició de documents quan les coses afecten el PP. I, per acabar-ho d’adobar, uns judicis sobre la fiabilitat dels quals ara suren densos núvols de dubte. Però el tòpic profundament arrelat del respecte a la justícia sembla que no hauria permès l’extensió d’un escàndol amb protagonista (Federico Trillo) premiat per qui, en el moment dels fets, era vicepresident d’un dels governs d’Aznar (Mariano Rajoy). Les hemeroteques projecten sobre aquells episodis de terror una llum agra. L’hi projecten des de l’endemà mateix dels fets, el maig de 2003, però el poder de la dreta espanyola és tan gran i s’aplica amb tanta desmesura i tant de cinisme que els fets han romàs en els llimbs jurídics, polítics i mediàtics fins que el règim ha patit un accident, una d’aquestes contradiccions internes que de vegades es produeixen per iniciativa d’alguna persona recta o per caprici de l’atzar.

Així i tot, Federico Trillo, el màxim responsable de tot aquell horror, se’n surt amb la dimissió del seu càrrec d’ambaixador al Regne Unit, presentada com un fet programat des d’abans de la publicitació del dictamen del Consell d’Estat. Tot plegat és tan fastigós que la ciutadania ha tornat a sentir l’aire saturat d’ignomínia, en un episodi de contaminació moral que fa el país irrespirable. Laozi diu que el bon govern fa que cap persona desitgi anar-se’n del país on ha nascut. La vaporosa saviesa d’aquest sant baró, quan es fa més precisa, encara ens fa reflexionar.

Cargando
No hay anuncios

Les víctimes de l’accident són les persones que hi moriren i les que se’n veren afectades íntimament, aquelles a qui l’accident trencà una part de la seva vida. Aquestes persones han patit fins on pot suportar-ho la naturalesa humana, mentre que els responsables de tant de dolor arribaren a maltractar-les moralment (per exemple, enviant-les al psiquiatre). Tot plegat ha alterat l’ordre natural de les coses d’una tal manera que la dialèctica culpa / perdó / reparació ha sofert greus disfuncions. Les víctimes que han seguit amb vida s’han vist abocades a exigir que se’ls demani perdó, sense adonar-se, potser, que un perdó demanat a petició de l’ofès pot no tenir cap valor o, en darrer extrem, passa a la categoria d’atrició.

El catolicisme distingeix, en la confessió dels pecats, dues formes de penediment: la contrició, que neix del dolor per haver ofès Déu, i l’atrició, que neix de la temor al càstig pels pecats comesos.

Cargando
No hay anuncios

De contrició, que intueixo que és el que demanen els familiars dels morts a l’accident, no n’hi ha haguda ni n’hi ha. En cas contrari, s’hauria manifestat espontàniament en el curs d’una confessió completa de la veritat. Han tingut més de tretze anys per fer-la i no han mostrat penediment, només amonestacions als que reclamen justícia. Cospedal ara ha manifestat la seva atrició i els pobres familiars ho han celebrat com una gran victòria moral.

És d’un patetisme desolador. Només la desesperació i el desemparament poden tòrcer tant els sentiments per exigir que se’t demani perdó. A hores d’ara, i si ets creient, només Déu podria perdonar-los. Les persones d’aquí baix hauríem de centrar-nos en l’exigència de justícia. Si se’ls demana perdó, podrien expressar un penediment de llautó, per atrició -la por a ser castigats per les urnes o per l’aritmètica parlamentària-. Sense afectar un sentiment creixent de solidaritat amb els familiars, entristeix veure’ls i sentir-los en els seus afanys reivindicatius, perquè demanen, d’alguna manera, que se’ls enganyi -aquell commovedor “Digues-me que m’estimes encara que sigui mentida”-, però ara sense ni un alè de poesia, tot plegat en un quadre de sordidesa asfixiant: una història per explicar la desolada indefensió de les persones davant l’Estat -espanyol.