11/03/2020

Fukushima: lliçons 9 anys després

L'11 de març del 2011, la regió de Fukushima va patir un terratrèmol i un tsunami importants. El tsunami concretament va consistir en una onada notablement més prominent que la més gran que s'havia registrat mai a l’emplaçament. Com a conseqüència, les seves centrals nuclears van perdre la capacitat de refredar alguns dels reactors en funcionament i algunes de les piscines de combustible gastat. Dues unitats van veure com els seus reactors es degradaven severament. El procés de degradació va provocar un deteriorament greu dels edificis involucrats i es van abocar quantitats substancials de radioactivitat al medi ambient. La causa principal de l'accident va ser que el tsunami, una onada natural que estava produint de forma directa 20.000 morts, va inundar, a més a més, els generadors elèctrics d'emergència i va deixar la central sense refrigeració. Estàvem davant d’un accident gravíssim de les forces de la naturalesa que en desencadenava un altre de nuclear múltiple. L'endemà de l’accident de Fukushima s’havia de reflexionar i s’havia de pensar en posar en marxa accions concretes contundents. Així es va fer.

Cargando
No hay anuncios

El primer pensament a la comunitat tècnica, però, crec que va ser de frustració rebel. S’havia treballat molt seriosament en la solució dels punts febles dels reactors existents. Des de feia temps recordàvem la necessitat d’afrontar fermament i de forma definitiva el fet que la major part de les centrals nuclears necessiten ser refrigerades fins i tot després de l’aturada. Diversos dissenys de reactors passius estaven disponibles des de feia una dècada. Parlo d’uns reactors que haurien aguantat el tsunami sense degradar-se i, per tant, sense escampar radioactivitat! També s’havia treballat en altres qüestions menors de seguretat que haurien minimitzat l’escenari, com ara els sistemes flexibles redundants de refrigeració en parada o els dispositius per ventejar de forma filtrada l’edifici del reactor. Com és que costa tant aconseguir que les solucions ja dissenyades arribin a la realitat?

El problema no és nou ni tampoc específic del ram nuclear. Quan una innovació tecnològica permet un clar pas endavant en matèria de seguretat col·lectiva, hauríem d'aconseguir que es portés a la pràctica amb celeritat. Sovint apareixen aquelles lleis i reglaments que permeten demorar la millora o fins i tot no aplicar-la esgrimint que la planta està autoritzada per operar. La cultura de seguretat, en aquests casos inqüestionables, hauria de ser rotunda, i encara que la llei no hi obligui, la millora hauria de ser duta a terme com més aviat millor. Els països que tenen centrals nuclears tenen també autoritats de seguretat nuclear i aquestes condueixen l’anàlisi de l’operador de la planta en casos com el que ens ocupa. Quan la millora disponible està pensada per a centrals de nova construcció, se solen proposar altres opcions i afegits de seguretat que minimitzin el risc de forma raonable a les centrals existents.

Cargando
No hay anuncios

El segon pensament a la comunitat tècnica va ser, com calia esperar, igual de constructiu que l’any 1979 o el 1986 després dels accidents de Three Mile Island o Txernòbil, i això va permetre endegar no solament les reflexions que dicten les lleis i reglaments sinó també les reflexions resultants de la cultura de seguretat i de la pràctica del nostre ofici. El primer pas va ser analitzar en profunditat l’accident a la central afectada i determinar-ne les causes i les accions correctores a dur a terme. El segon va ser analitzar, per a totes i cadascuna de les centrals del món, les capacitats disponibles per fer front als escenaris màxims específics suggerits per l’accident de Fukushima. Aquesta va ser una tasca rigorosa, que es va realitzar en els sis mesos següents a l’accident i va ser revisada de forma independent. La informació incloïa el disseny de les millores necessàries per evitar el deteriorament i el dany. Finalment, el tercer pas va ser aplicar les millores i fer-les operatives a totes les centrals. Entre un any i un any i mig després, les centrals nuclears occidentals es mostraven objectivament menys vulnerables.

Arribats a aquest punt, el col·lectiu d’experts en seguretat nuclear per iniciativa pròpia vàrem començar a incloure a les nostres actuacions públiques i privades una tasca que ens sembla absolutament natural, que és explicar l’accident amb tot el seu contingut incloent-hi causes, encadenament dels fets, risc, conseqüències i lliçons apreses. Això es va fer allà on se’ns va demanar, tot ressaltant el seu tret més significatiu: les centrals nuclears, després d’aplicar les millores eixides de l’anàlisi de Fukushima, són avui més segures que abans. Els escenaris màxims específics suggerits per Fukushima tindrien avui una sortida airosa i no accidental per a totes les centrals actuals. La divulgació d’aquest missatge va ser i segueix sent la nostra manera de contribuir a l’assossec a la ciutadania. La cultura del nostre col·lectiu de tècnics de seguretat nuclear ens hi porta de forma natural, i sovint les institucions de les quals formem part han secundat les nostres iniciatives. No en va l’anàlisi d’accidents és essencialment prevencionista. No en va el que sempre tenim en ment en el nostre ofici, és que l’accident no es repeteixi ni a la central en qüestió ni en cap altra.

Cargando
No hay anuncios

Avui es compleixen 9 anys de l’accident de Fukushima, i quan faig el meu balanç particular estic realment satisfet de les dues tasques realitzades, això és tant de la feina d’anàlisi com de la contribució en la divulgació de la millora assolida. La primera és pròpia de l’ofici i tant la major part dels meus companys d’especialitat com jo vàrem ser retribuïts al seu dia pels canals habituals. A la segona personalment m’hi he sumat perquè estic convençut que és la tasca que culmina eficàcia de la nostra societat moderna a l’hora de lluitar contra el risc d’accident i de produir l’assossec de la seva ciutadania.

M’he sentit acompanyat per molts dels que comparteixen professió amb mi, però només per alguna comunitat compromesa en escoltar les persones i per alguna institució que s’ha fet ressò d’aquests continguts. En general, m’he sentit sol sobretot a l’hora de culminar la contribució en la producció de l’assossec de la gent del carrer. Les nostres lleis i reglaments són potser clars i eficaços quan regulen els objectius de la primera part de l’ofici d’anàlisi d’accidents, però de ben segur que diuen molt poc pel que fa a la divulgació final de lliçons apreses. Contribuir a la tranquil·litat de la ciutadania és, al meu entendre, quelcom molt important.

Cargando
No hay anuncios

Francesc Reventós i Puigjaner és professor de la Universitat Politècnica de Catalunya a l’àrea de Seguretat Nuclear i Tecnologia Energètica. Doctor-Enginyer Industrial i Llicenciat en Filosofia i Lletres