11/01/2012

La fraternitat universal

Durant la meva joventut, els amics tornaven de Londres enlluernats amb el colorisme de les ètnies que hi vivien, mentre a mi no em calia tanta diversitat per passar l'estona. Londres s'erigia en el non plus ultra del cosmopolitisme i de les últimes tendències en art, música i tonteria. Eren els anys en què els intel·lectuals catalans més distingits i preclars s'omplien la boca i la columna periodística amb el mestissatge, una ceba que se'ls va passar un bon dia en un dir Jacques Derrida (de fet, l'únic que defensaven era la preeminència de l'espanyol a Catalunya i en veure que podien dormir pla es va acabar la història).

A El matí de Catalunya Ràdio, vaig escoltar els portaveus de les comunitats senegalesa i gitana de la Mina, després de l'assassinat d'un negre a trets per un gitano. Fuentes demanava: "Però conviuen?" És la pregunta habitual en casos així. Va quedar clar que no i això es veu que s'ha de resoldre ràpid. Al meu entendre n'hi hauria ben bé prou si les dues comunitats no es matessin pels carrers i poguessin prendre una copa de Cynar al mateix bar sense incendiar el local, però domina el desig general que confraternitzin, que passin els diumenges plegats, que juguin a petanca i que facin carreres de sacs (tot menys lligar-se les noies, que, no ens enganyem, és el que fa més il·lusió, encara que els gitanos no ho vegin amb bons ulls).

Cargando
No hay anuncios

Als immigrants se'ls exigeix una convivència acusada, a la qual els autòctons no hi estem disposats (no em veig jugant a endevinar pel·lícules amb el meu veí de Valladolid). Si a més a més de viure pobrament, fora del seu país, fent feines mal pagades i lluny la família, en temps de lleure han de fer-se amb les altres ètnies del barri tant sí com no, van servits. Després de tot un dia de recollir ferralla, cap senegalès no té esma d'arrencar-se per bulerías .