Tot esperant Merkel
LIDERATGE. Angela Merkel ja ha anunciat que aspira a seguir ocupant la cancelleria Alemanya després de les eleccions del setembre del 2017. Merkel fa el pas endavant i, de cop, és com si Europa i el món sentissin que, enmig de tants interrogants, hi ha alguna cosa certa a l’horitzó. Després del desencantament mutu i de la declarada incomprensió de Barack Obama pel mètode lent i incoherent de la Unió Europea, l’encara president dels Estats Units fa una gira de comiat i passa per Berlín per oferir el testimoni de líder de les democràcies liberals a la cancellera alemanya. Merkel es pot tornar a erigir en garantia d’estabilitat en un món que trontolla.
RESPONSABILITATS. Amb l’amenaça de l’extrema dreta a les presidencials franceses, la incertesa de l’administració Trump, el desafiament de Moscou, la incapacitat de pacificar el Pròxim Orient i l’absència d’iniciativa política de Brussel·les, Merkel es tornarà a oferir com a Mutti (mare) protectora dels alemanys i líder dels europeus. Com si, en els dotze anys que porta ja al poder, no hagués tingut cap part de responsabilitat en aquest ensorrament del projecte comunitari: en la lenta resposta a la crisi financera i les inalterables receptes econòmiques; en el discurs moral de la fallida grega i en les amenaces d’expulsió de l’eurozona que es van verbalitzar contra Atenes; en la divisió nord-sud d’Europa; en la connivència del Partit Popular Europeu, del qual forma part Merkel, amb les polítiques il·liberals de socis ideològics com el primer ministre hongarès, Viktor Orbán; com si Alemanya no s’hagués posicionat clarament en un dels dos bàndols en què Vladímir Putin ha polaritzat la política exterior europea envers Rússia; com si Merkel no fos responsable d’haver enviat a Brussel·les un comissari com Günter Oettinger, denunciat recentment per les seves relacions amb un lobista del Kremlin a la capital belga, i per unes declaracions racistes i homòfobes que s’ha negat a retirar. Oettinger, a més, s’ha salvat d’haver de donar explicacions al Parlament Europeu per la intercessió del Partit Popular Europeu i del president de l’Eurocambra, l’alemany Martin Schulz, que aviat marxarà cap a Berlín per intentar disputar-li la cancelleria a Merkel en nom dels socialdemòcrates. És el retrat perfecte de com l’ordre alemany impera a les institucions europees i de com Berlín també contribueix al dèficit democràtic de Brussel·les.
BUIDOR. Encara que Obama l’hagi investida com la seva successora transatlàntica, l’agenda d’Angela Merkel té un objectiu els pròxims dotze mesos, i es diu Alemanya. El motor d’Europa també té les seves pròpies disfuncions: el desencanta- ment amb la política i l’augment d’un vot antisistema que engreixa, sobretot, els resultats de la xenòfoba Alternativa per a Alemanya. El país viu una profunda crisi d’identitat (com Europa, d’altra banda).
Merkel continua sent un poder indiscutible a la UE -sobretot per la buidor absoluta que hi ha a la resta de l’escena política comunitària- però l’Alemanya i l’Europa d’avui tenen molt poc a veure amb les de fa onze anys, quan va accedir a la cancelleria per primer cop.
Merkel no pot liderar la UE si el seu únic projecte és gestionar desapassionadament l’emergència. Ni pot fer-ho en solitari. Aquesta és una Europa que haurà de començar a mirar el món i a ella mateixa amb uns altres ulls. Necessita recuperar valors, prioritats i visió per fer front a una realitat cada cop més imprevisible.