Tot esperant Alemanya

Alemanya ha emmudit a Brussel·les. I a Europa. En plena crisi negociadora amb Londres per les condicions del Brexit, amb el projecte de reforma de l’eurozona empantanegat i amb Emmanuel Macron com a única veu, tot sol, fent propostes de futur, Brussel·les mira cap a Berlín i, de moment, només hi veu Angela Merkel preocupada pel seu propi futur polític. La Unió Europea té massa carpetes obertes: el pròxim pressupost comunitari encara s’ha de dissenyar (i començar a discutir); Macron voldria traduir ja en polítiques concretes algunes de les seves idees referents a l’euro; el debat sobre la manera de reformar la política d’immigració i asil està en marxa; cal decidir com s’aniran omplint els buits que deixarà la sortida del Regne Unit, i Berlín, de moment, s’ho mira de lluny.

Les aspiracions reformadores de Macron comptaven amb una Angela Merkel forta i en sintonia amb les propostes franceses. La possible presència dels Liberals alemanys i de la seva visió euroescèptica de la Unió no eren un bon auguri per al president francès. Després del trencament de les negociacions, tot torna a ser damunt la taula però, mentrestant, el motor franco-alemany no s’ha posat en marxa.

“Alemanya s’ha convertit en l’últim problema d’Europa”, escriu l’analista del Carnegie Europe, Judy Dempsey.

Sense aliats

El mètode Merkel ha deixat de funcionar -com a mínim, per ara-. El pragmatisme de la cancellera, la seva estratègia habitual d’esperar i veure com arriba la solució, la dels consensos forçats a l’últim minut, no ha aconseguit, després de deu setmanes de contactes i negociacions, cap acord de coalició per poder governar. Aquesta “ameba política que s’adapta a qualsevol situació” -com la descriu l’analista Mark Leonard- no troba, de moment, l’entorn idoni per desplegar el seu últim mandat. I, malgrat tot, les últimes enquestes asseguren que un 58% dels alemanys continuen volent Merkel com a cancellera.

Un govern en minoria no té precedents a l’Alemanya post-1945 i Merkel no el vol. Tota la pressió es dirigeix ara a Martin Schulz. El preu de l’estabilitat alemanya seria el suïcidi polític d’una socialdemocràcia obligada a acceptar el seu destí de crossa de la cancellera. Si Merkel es nega a governar en minoria, una part de l’SPD insisteix que la millor solució continua sent repetir les eleccions perquè la reedició de la Gran Coalició suposaria, aquesta vegada, regalar a la dreta xenòfoba d’Alternativa per Alemanya el rol de cap de l’oposició.

La cancellera paga, a més, el preu de la seva llegenda de viuda negra de les coalicions governamentals, que ha aconseguit fagocitar una bona part del capital polític dels seus aliats.

Molts comencen a creure que el moment de Merkel ja ha passat, que aquest nou mandat corre el risc de convertir-se en un temps afegit i afeblit. Però no seria la primera vegada que a Berlín o a Brussel·les es dona per acabada la cancellera abans d’hora. La CDU, de moment, li fa costat. La popularitat de Merkel resisteix i qüestionar-la podria ser nociu per a les expectatives del partit.

Mentrestant, la UE torna a anar al ralentí. “Europa és avui més dèbil i Alemanya més impredictible”, sentencia Dempsey. Decideixi el que decideixi Merkel, el pròxim govern alemany estarà obligat a fer-se la pregunta enverinada que tots defugen. No hi haurà cap reforma real a la UE que no tracti d’una nova redistribució entre les economies i la ciutadania europea. Aquesta serà la discussió clau del pròxim govern alemany.