MILIONS DE CATÒLICS progres i, per tant, orfes de pastor en els últims dos papats viuen amb una emoció continguda la possibilitat d'haver-lo retrobat en Jorge Mario Bergoglio. Li disseccionen les frases buscant-hi signes que confirmin que l'Església, per fi, reprèn l' aggiornamento .
En el seu vol de retorn al Vaticà després d'un bany de masses a Copacabana, el papa Francesc els va proveir de munició. Fent-se ressò de Mateu 7, 1 es va preguntar qui és ell per jutjar un homosexual "que busqui el Senyor i tingui bona voluntat".
Però el pontífex va dir molt més. Per exemple, va renyar els periodistes que feien llenya d'un monsenyor caigut en una relació gai recorrent a una frase suggerent i polièdrica: "No tenim el dret a no oblidar".
La frase té cares generoses: qui peca i demana perdó mereix que no li retreguin el pecat. Però també té implícits inquietants. El que fa més angúnia: que les relacions sexuals entre adults del mateix sexe que s'estimen, siguin o no sacerdots, són encara avui pecat per a l'Església.
Dins el clima de papanatisme mediàtic que acostumen a suscitar els nous papes, alguns s'obstinen a obviar que l'únic que aquest aggiornamento de Bergoglio no ens permet jutjar, si més no de moment, és el fet de ser homosexual; no pas el de comportar-se com a tal.
Com a pas endavant, que ho és, el trobo tímid i una mica sàdic. Com ha sigut sàdic qüestionar l'ús de preservatius en zones delmades per la sida. I aquest sadisme de la jerarquia vaticana crec que tenim tot el dret a no oblidar-lo mentre l'única rectificació del bisbe de Roma sigui una ambigua pregunta retòrica.